20 de Març de 2014

Si pregunteu a qualsevol persona a quin país del món voldria viure o voldria que el seu s’hi assemblés, pràcticament sempre la resposta és Suïssa. Per la qual cosa ara que el país va cap a la independència caldria agafar-lo com a model i els polítics haurien de defensar-ne la seva manera de fer aplicada a Catalunya, començant per la nacionalització de ciutadans.

Fa un parell de dies CDC va dir que per tenir la nacionalitat en el futur estat caldria tenir uns breus coneixements de català. Coneixent-los, suposo que sabent dir bon dia, bona tarda i m’agrada el pa amb tomàquet serà suficient, ja que també volen l’oficialitat del castellà i, òbviament, si un nouvingut ha d’aprendre una llengua aprendrà només la castellana que li servirà per viatjar en altres excolònies espanyoles i a la metròpoli decadent.

A Suïssa per obtenir la nacionalitat cal parlar perfectament la llengua del cantó on es vol viure, haver-hi viscut un mínim de 12 anys, integrar-se en la manera de fer suïssa, familiaritzar-se amb els costums i tradicions, complir les normes i no suposar una amenaça interna ni externa per al país. És a dir, si agafem aquest model de nacionalització de democràcia avançada per a Catalunya, no podran com és lògic ser nacionalitzats tots aquells que hagin treballat contra el procés d’independència ja que suposen una amenaça interna. Així mateix, altres habitants de Catalunya que viuen en els seus ghettos i no han volgut ser partícips del país tampoc podran obtenir la nacionalitat. Això no vol dir que tota aquesta gent si té feina i és necessària no puguin obtenir un permís de residència i segueixin vivint aquí com passa a Suïssa.

Per tant ni que portéssim a l’extrem la proposta de CDC i una persona tingués un nivell de català com el d’Espriu però participés en l’estil de vida de les bandes llatines, aplicant el model suís, no seria nacionalitzat encara que hagués nascut aquí. Si volem ser un país envejable hem d’arraconar d’una vegada la nefasta frase pujoliana de “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”. El senyor Messi per posar un exemple viu i treballa aquí però si li preguntem, ni ell mateix entendrà que se’l consideri català. Per ser català, igual que per ser suís, cal una voluntat clara de ser-ho. I per ser-ho s’ha de renunciar a la nacionalitat d’origen i adoptar la nova. Tothom en pot ser però cal un esforç. La nacionalitat no es pot regalar com si fos un cromo, la nacionalitat implica uns drets, uns deures, una responsabilitat i el més important una consciència i voluntat de formar part d’una comunitat nacional. I aquesta voluntat no va lligada només a l’idioma, a Catalunya en tenim l’exemple amb molta gent que parla català amb dificultats -o no el parla- però que han educat els seus fills a estimar el país i ser-ne un més: aquesta gent òbviament ha fet un esforç i poden ser nacionalitzats. D’altres de la mateixa generació, com deia fa uns dies la historiadora Anna Tarrés, han actuat com a colons. Aquests, evidentment, han de mantenir la nacionalitat espanyola i no gaudir de la catalana amb les conseqüències que això comportaria. Passarien a ser únicament residents ja que ells mateixos així ho han defensat sempre.

Deixar clar quin model d’obtenció de nacionalitat s’aplicarà és un debat que no es pot deixar de banda ja que és una de les columnes bàsiques de qualsevol país. Una mala política en aquest sentit pot tenir unes implicacions i conseqüències nefastes. Per això Suïssa,el país on tothom voldria viure, ho té tan ben delimitat.