e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

21 de Febrer de 2014

La setmana passada un polític dels que porta tota la vida dedicant-s’hi va presentar un llibre de memòries on una de les coses que crida l’atenció és que explica que uns dirigents -grisos i amb poc nivell- d’un partit (que en aquell moment usava l’eslògan “mans netes”) van pressionar per tal que determinades persones seguissin endollades en càrrecs públics de la Generalitat quan es va trencar el primer govern tripartit.

Un fet menyspreable però encara és més destacable que, com diu el llibre, també afegissin una segona llista dels que podien despatxar per no ser “dels seus”. Ara bé, cal dir que és curiós que només parli d’aquest cas i no dels molts on hi ha implicats militants del seu propi partit o d’altres formacions més grans, ja que si un de petit va fer això qui sap tot el que han fet la resta durant tants anys.

El problema que tenim a Catalunya amb els partits polítics, la majoria formats o rellançats durant la trista “transició” del franquisme disfressat de democràcia, és que tots tenen una concepció hispanocèntrica de fer política i l’única diferència respecte el que podem trobar a Espanya és en les formes, ja que els politicastres de casa nostra sempre han mantingut una certa civilitat evitant estridències i perdre les formes. Ara bé fins i tot això, amb l’entrada de nous partits al Parlament, també ha canviat. Darrerament veiem declaracions i gestos impropis d’una democràcia avançada i que entristeixen encara més el panorama.

Aquesta manera de fer hispanocèntrica fa que el parlament català visqui d’esquenes a la realitat dels ciutadans de Catalunya, si bé és cert que finalment han fet cas (pràcticament per obligació) de les nostres reivindicacions nacionals, també ho és que les estan usant per tapar la resta de problemes evitant d’enfrontar-s’hi per –mentrestant- anar xumant al màxim de la mamella.

Una mamella que ells ja s’han ben preocupat de que ragi amb abundància. I és que mentre tenim persones que han estat treballant tota la vida i els queda una pensió miserable, joves catalans que salten d’alegria si troben una feina de mil euros, i centenars de milers d’aturats, en aquest país es replanteja i es retalla tot excepte els sous i privilegis dels polítics.

Els arguments bàsics que et donen per no fer-ho són tres. El primer que un diputat per dignitat i prestigi ha de cobrar un bon sou. El segon, el de la corrupció: si no estan ben pagats es podrien corrompre. I per acabar, un tercer on ens diuen que un bon sou atrau els millors. Amb els tres arguments ens tracten com si fóssim ximples.

En el primer cas, per dignitat, preferiria que la nostra gent gran cobrés una pensió que els permetés viure com es mereixen ja que han estat treballant durament tota la vida i amb prou feines arriben a final de mes. Pel que fa al prestigi dels polítics, se l’han de guanyar. No és una cosa que els vingui amb el càrrec.

En referència a la resta d’arguments s’ha demostrat que és al revés, precisament a l’estar ben pagada, la feina de polític atreu a molta gent a qui realment no li interessa la política i que ni de lluny són els millors en res. De fet, gran part dels qui s’hi dediquen no han fet res més en tota la vida. Per tant, els seus sous no eviten ni de bon tros la corrupció ja que és un dels llocs on més n’hi ha, amb l’agreujant que se la maneguen amb els diners de tots. És més, la corrupció és deguda a la falta d’ètica i no té res a veure amb els sous, i la realitat és que cobrant autèntiques misèries la majoria de catalans són honrats.

Si bé és cert que no es pot generalitzar -ja que hi ha polítics com els regidors de pobles petits en què la política els costa diners- molts dels polítics professionals, propers al seus aparells de direcció, tenen uns sous que sobrepassen amb escreix els de la mitjana de la població i s’han convertit en una casta privilegiada.

Una casta a la que els nous partits que han entrat al Parlament no els ha costat gaire d’adaptar-s’hi tot i, en teoria, vendre’s com els garants de la regeneració. Per una banda, tenim el nou partit espanyolista del parlament que presentava els seus candidats despullats al principi com a mostra que no tenien res a amagar. Però després creen fundacions a Madrid per evitar el control de la Generalitat, i critiquen només les subvencions quan són a entitats catalanes.

Per l’altra banda, trobem un partit d’extrema esquerra que diu que els seus diputats cobren 1400 euros quan en realitat en cobren 5800 com tota la resta, amb l’única diferència que incrementen la part que va al partit quan, si realment volguessin fer gala de la regeneració, els podrien donar a alguna entitat social o cultural.

Caldria per tant fer net i començar de nou, ara que potser serem un nou estat caldria que féssim fora tota aquesta casta i construíssim una manera de fer política a la catalana. Tenim l’honor de ser pioners en el parlamentarisme a tot el món, i durant tota la història des de l’Estat Espanyol se’ns ha atacat per acabar amb aquesta tradició. I és que Catalunya només serà realment independent quan la política sigui la pròpia del poble català per la qual cosa el caciquisme, l’amiguisme i el sectarisme han de ser foragitats. Anem a construir una nova casa, no a reformar-la. Tenim una oportunitat històrica i no la podem desaprofitar.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
732
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR