06 de Maig de 2010

Un vaixell anomenat Europa

Diumenge és compleixen 60 anys de la Declaració Schuman, la llavor sobre la que s’ha construït la Unió Europea. Pot semblar molt de temps. Realment és tota una vida, però es un període curt si ho comparem amb la historia del continent, que ha viscut més conflictes bèl·lics dels que podem recordar i que ha estat dues vegades el centre de la fi del món amb dues guerres mundials.

Decidits a posar fi d’una vegada a la barbàrie bèl·lica que ha acompanyat la nostra història, el pares de Europa, amb Schuman al capdavant, van apostar per construir unes relacions entre països que fessin possible la convivència i el desenvolupament equilibrat de les regions. Seixanta anys desprès podem dir que ho van aconseguir. El seu llegat continua essent una garantia d’estabilitat, però, tenim encara molt camí a recórrer i amb la crisi econòmica hem descobert punts febles. És cert que la situació grega pot generar desconfiança, però també ho és que, gràcies a la UE, ens en podrem sortir millor que Grècia. Han fallat mecanismes de control i, per tant, les institucions europees han d’aprendre d’aquesta desfeta parcial. Els mecanismes reguladors han de millorar, però és lògic exigir que les normes siguin d’obligat acompliment per a tothom.

Seixanta anys desprès dels seus inicis ha aparegut la primera crisi econòmica important a la UE. Estic segura que ens en sortirem. Tinc prou motius per l’esperança. En primer lloc, perquè units formem una economia molt més forta i amb molta més capacitat de resposta. En segon lloc, perquè poc a poc es conforma l’Europa de les persones que permet una gran mobilitat i que facilita la regulació del mercat de treball. Certament encara és un moviment incipient, però està en clar creixement. I en tercer lloc, a Unió ens sentim més partícips de les institucions europees ja que cada dia que passa és més a prop el moment que Salvador Sedó desenvoluparà amb plenitud les seves tasques d’eurodiputat al Parlament Europeu. Malgrat les dificultats, soc optimista davant el futur d’Europa perquè de la crisi traurem ensenyaments que ens faran més forts, més pròspers i que ens faran sentir més íntimament europeus.

De tota manera, pel que fa a Espanya, esperàvem més de la trobada d’ahir de Rajoy i de Zapatero i creiem que els dos havien après la lliçó dels seus homònims de Portugal, que sí han arribat a acords importants. I no ho han fet. No han avançat cap el pacte d’Estat que reclama Duran i Lleida, el president del grup parlamentari de CiU al Congrés i del comitè de govern d’Unió.  Rajoy i Zapatero han demostrat la seva ineficàcia per arribar a acords per afrontar la crisi. A més, plantegen una reforma de la llei de caixes que no tindrà el nostre suport si no respecta la posició que sempre s’ha defensat des de Catalunya. Així no s’avança realment: no s’aborden les reformes estructurals que l’economia necessita i tampoc no es genera la confiança interna i externa que cal.