25 de Març de 2009

En una de les tires de Mafalda que recordo haver llegit, Miguelito, un dels personatges li diu a Susanita que te un problema i ella li respon. T’estimo molt i soc molt amiga teva, però no dels teus problemes. Per això no vull que cap problema s’interposi entre els dos, i se’n va. Miguelito se la queda mirant i li diu gràcies tot emocionat, però immediatament  es pregunta: gràcies?

L’actuació de la ministra Chacón de retirar unilateralment les tropes espanyoles de  Kosovo m’ha recordat aquesta historieta. Vol presumir d’amics (Europa, els EUA...) però pren decisions d’una forma unilateral sense consultar els seus aliats. Si va resultar indignant per a la majoria del nostre país l’unilateralisme de Bush a l’hora d’embarcar-se en una guerra, és peculiar que la ministra improvisi en qüestions importants que afecten l’status quo de les relacions internacionals.

Malauradament en la primera prova de foc que ha tingut la ministra Carmen Chacón s’ha vist que, més enllà de la política d’aparador i d’imatge personal que ha volgut oferir (molt be, tot s’ha de dir), no hi ha gaire solidesa.  La política de marketing (obsessió per oferir una bona imatge) que Zapatero duu a terme en política interior l’ha traslladada Chacón a les relacions internacionals. I això també comporta riscos.

Quan volien fer veure que l’enemistat manifesta entre Zapatero i Bush era la veritable causa de discrepància amb els Estats Units, la decisió de la ministra Chacón i del president Zapatero ha esdevingut la primera topada amb l’administració Obama. Aquí paga la pena remarcar la  probable responsabilitat de la ministra de defensa i cap de llista del PSC a les generals, Carme Chacón, i la del president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero  ja que en les primeres informacions es va dir que el ministre d’Exteriors Miguel Angel Moratinos ni tant sols va ser informat de la decisió de marxar de Kosovo. Després es va dir el contrari i el ministre va fer declaracions i va afirmar que la decisió havia estat de tot el govern, compartida entre tots els ministres.

El malestar de l’administració nord-americana es va fer notar amb l’elegància i les formalitats del llenguatge democràtic. Ha estat una relliscada que pot posar en perill el prestigi, la fiabilitat i la lleialtat de la política internacional de l’Estat. I si a més tenim en compte que la nostra economia pateix una crisi econòmica més profunda que la d’altres països membres de la Unió Europea, no sembla gens oportú perjudicar la imatge internacional del país. Des del punt de vista polític i amb tot el respecte, la ministra no sembla la més idònia per ocupar el seu càrrec. D’altra banda, hauria de defensar més Catalunya, ja que ella encapçala el grup dels 25 diputats del PSC, perdó del PSOE, que a vegades donen l’esquena a les necessitats del nostre país