e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 de Juliol de 2011

ZP li pren a Franco el 20-N

Un diumenge de novembre. Hi ha dies que no són ben bé com els altres. Qüestió de rituals, de manies, de records, de tradicions... Es poden convocar unes eleccions un 18 de juliol? Home, sí, clar, però... I un 11 de setembre? O un 23 de febrer? O el 28 de desembre? Sí, sí, certament no hi ha res que ho impedeixi. Com el cas del 20-N, l'aniversari de la mort d'aquell filàntrop, d'aquell militar sever però bondadós, segons la Real Academia de la Historia, que es deia Franco. Coi de país, sempre a l'ombra de Franco!

Segurament és la data que més li convenia a Zapatero per diverses possibles raons. A saber. 1) Perquè permet fer realitat allò d'any nou, govern nou, després del qui dia passa, any empeny. 2) Per pedagogia: el 20-N no és un dia que mereixi ser recordat especialment. Totalment d'acord. O algú té en compte a Alemanya quin dia va morir Hitler? 3) Per tocar una mica els nassos, que ja podria ser, ni que sigui un plaer inconfessable. 4) Per tapar definitivament el significat del 20-N afegint-ne un de nou i més net, el dia que es van celebrar unes eleccions molt important. De cara al futur és com canviar-li el nom a un carrer: simbòlic i innocent, potser sí, però tota una càrrega de profunditat a mig i llarg termini...

En fi, que serà el 20-N per la raó que sigui, m'agradaria creure que per aquesta última... I nosaltres encara empantanegats amb el Valle de los Caídos de cuerpo presente, la memòria històrica, les tombes redescobertes i mig dignificades, les veritats i mentides de Paracuellos i tota aquella metzina que continua projectant ombres sobre el present. Per sort, per sort, per a milions d'espanyols el 20-N ja comença a no tenir cap significat especial associat a allò de "Españoles, Franco ha muerto" i al carnisser de Málaga plorant per la tele.

Hi ha partit? I tant. Ens estem acostumant amb massa facilitat a projectar les enquestes al futur, com si fossin veritats anticipades o revelades. O a confondre els desitjos d'una part important de l'opinió pública i de l'apissonadora de l'opinió públicada amb la única realitat possible: tenen tantes ganes de tocar el poder de veritat, s'ho tenen tan cregut, menyspreen amb tanta força qui no pensa com ells, que hi ha moltíssima gent que es deixa arrossegar per una mena de força del destí. Com si fos inevitable que guanyés Rajoy. Com si es pugués llegir als astres.

Doncs mira, després de la darrera enquesta del CIS, la primera que no els dóna una bona notícia, els costa una mica acabar d'ajustar el nus de la corbata...

I si hi ha partit, quina mena de partit pot ser? Les prediccions que fem tots tendeixen a acostar-se sospitosament als nostres desitjos... O a actuar com a murs de contenció dels nostres temors. No ho oblidem. Tanmateix, si intentem veure-hi el més clar possible dintre de la confusió total en la que vivim instal.lats, potser hi ha algunes dades més o menys objectives (o neutres, o no manipulades...) que ens donen petites pistes...

Per exemple... Rajoy no s'enlaira a les enquestes: fa quatre dies, quatre, que Zapatero tenia una valoració millor que ell. No diguem ja en Duran Lleida, oi? El PP no multiplica els seus vots (hipotètics) de forma espectacular: certament té uns votants molt fidels i sembla que en pot tenir més, de diverses procedències, però el que passa en realitat és que el PSOE s'ha enfonsat en les expectatives de vot i en la confiança dels seus propis votants o simpatitzants.

D'aquí es pot deduir que Rubalcaba té alguna possibilitat de guanyar? Potser sigui excessiu, sí, perquè en cinc mesos es poden fer moltes coses però difícilment es pot canviar el passat, recuperar la confiança i reescriure el futur.

Tanmateix, algú es pensava seriosament la primera setmana de març de 2004 que Zapatero guanyaria les eleccions? Ni ell, sempre tan optimista. I si Aznar en comptes de mentir, forjar una de les operacions més brutes i estúpides de la història democràtica d'Occident i suicidar-se políticament, hagués sabut posar-se intel.ligentment al capdavant de la manifestació amb la bandera més grossa que hagués trobat, haurien tornat a treure majoria absoluta. I Rajoy estaria ara a punt de firmar la convocatòria d'eleccions, ofegat pels mercats, pel forat immobiliari, pel deute privat i pel deute públic. I tindria un parell de dotzenes de Gürtels als diaris i als jutjats...

Pot canviar el vent? Sí, clar. Sempre. No és segur que canvii ni que no canvii. Rajoy promet un govern previsible perquè previsiblement el govern serà seu i perquè creu, encertadament, que la gent vol seguretat i previsibilitat, fins i tot quan el previsible és un desastre: millor saber de quin mal hem de morir que no la incertesa. Els humans som així. Però la vida és per naturalesa imprevisible, diguin el que diguin les enquestes i els desitjos. Si les eleccions fossin demà, les previsions podrien ser encertades, i encara caldria veure-ho. Però cinc mesos, en aquesta època, són una eternitat... Previsiblement, és clar.

I finalment, què vol dir que canvii el vent? A qui es presenta a unes eleccions, només li interessa el vent fins al tancament de les urnes. Però el vent és una cosa una mica més complexa i de més llarg recorregut. De fet, el vent ja ha canviat, encara que els efectes triguin deu anys a ser evidents. El pèndol comença a moure's cap a una altra direcció i és possible que el 20-N encara no es noti massa.

Per primera vegada en tres dècades, l'absolut predomini del pensament neoliberal (més que pensament, hipòcrita propaganda intoxicadora, que ens portarà a gairebé tots a la ruïna) està seriosament amenaçat. L'amenaça encara no té forma ni és consistent. D'alguna manera s'intueix en les diverses indignacions i quinze-emes que recorren la societat espanyola i catalana de forma inconnexa, desdibuixada: el vent ha començat a girar.

Es possible que a Rubalcaba li toqui fer un paper que no espera ni desitja: no tant culminar la seva vida política amb el càrrec de president, com ser el primer catalitzador -de transició- d'una cosa nova, que anirà prenent forma els propers anys, que pot generar alternatives serioses i vigoroses al pensament únic neoliberal.

I que en el cas de Catalunya tindrà una interessant derivada: la gran decisió.

Just en el moment (ja és mala pata) en què tot està pitjor que mai i que Brusel.les/Europa deixa de ser l'alternativa a Madrid/Espanya, resulta que s'esvaneix el pla de fuga, si és que mai ho ha estat, il.lusions al marge...

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
765
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR