e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

08 de Maig de 2012

Zetapemaforatoznarjoy

Impronunciable, eh? I indigerible, també.  L'un (el que més em dol, què hi farem) hagués pogut donar l'ordre de retirada d'Irak i de desinflar la bombolla immobiliària i financera que ens ha arruïnat. Però era més fàcil retirar tancs que crèdits demencials: España-va-bien sona bé quan ets el president de la-cosa-que-et-diuen-tots-que-va-bé. I fer la punyeta al tonto del Bush era més fàcil que tancar la botiga d'opi amb la qual ens enverinàvem a gust, desgraciàvem el nostre futur i ajudàvem a uns quants a fer-se d'or.

Aznar, com el Cid, va guanyar batalles després de mort: sempre podrà dir que amb ell això era Xauxa, per sort per a ell els déus el van cegar l'11-M... i es va estalviar haver d'assumir la paternitat del desastre que ell i en Rodrigo Rato van organitzar. Amb en Rajoy de corpore presente/ausente, com sempre... Ah, sí, de veritat que va ser ell el candidat després del "dedazo"? I ara és el president espanyol? Ah, però Espanya té govern sobirà? No era una mena de negociado-en-funciones?

I com a nexe d'unió entre totes aquestes etapes del millor-sistema-financer-de-la-galàxia, d'Aznar, Zapatero i Rajoy, l'incombustible Mafo, l'home del Banc i els Governs d'Espanya (BGdE), un dels principals autors intel.lectuals d'un dels majors desastres econòmics i socials de la història d'Occident. Amb permís i suport dels seus presidents, of course, que alguna cosa li devien veure, alguna cosa en devien treure de la seva continuïtat... I aquí estem, des del 2008 perduts en el sistema digestiu de la bèstia, mentre els seus corrosius sucs gàstrics ens van consumint.

Zetapemaforatoznarjoy. Aquest és el nom de la cosa, que ens pertany una mica a tots, a alguns més, a d'altres menys: no tots vam participar igual de l'akelarre.

Impronunciable, en efecte. I encara ho podem embolicar més amb els equivalents autonòmics, tot i que amb un nivell de responsabilitat molt menor: Pujol, Maragall, Montilla, Mas... Actors secundaris de la pel.lícula, però còmplices necessaris del desastre. A més dels d'Euskadi-estat-independent-subvencionat, els andalusos, gallecs, extremenys, castellans, murcians, valencians...  I si hi afegim en Rubalcaba, la Chacón, el Patxi López, en Duran, en Laporta, en Saura, el Carod-Cercós i uns quants altres, tindrem un retrat de grup complet i una panoràmica d'època gloriosa com poques: hipoteques-de-per-vida per a gairebé tothom. Acompanyats dels que movien els fils intel.ligentment, banquers que ens han portat a l'abisme, immobiliaris que lligaven els góssos amb llonganisses, espavilats de tota mena. I com a extres, un munt d'instal.ladors de pladur, d'immigrants que no entendrem mai com van entrar (però que van permetre fer molts grans i petits negocis), de nois i noies que es van beure el poc enteniment que tenien i que van ser convidats a beure's el que no tenien... i ara no tenen cap mena de futur.

Fins que li hem anat posant nom a la bèstia. Unnim-Caixa-terrassa-sabadell-manlleu, Bankia, Caixa Catalunya, bonus i premis a dojo, autonomies intervingudes, Espanya intervinguda, l'AVE com a unidad-de-destino-en-lo-ferroviario, peatges i autovies i autopistes... I Rodrigo Rato, l'home que personifica millor que ningú tota aquella època. El que té el valor de fer dir als seus portaveus que s'ha sacrificat pel bé de la pàtria. El bé d'una Espanya chula-y-rechula a la qual xulegen a les colònies americanes perquè saben que està intervinguda i venuda. O el d'una Catalunya en la qual hi ha gent que es pensa que aquesta història no és la nostra, que si baixem del tren en marxa podrem pujar als vagons carolingis de la Merkel. O de l'Hollande al qual encara no li han dit què pot fer i què no. O l'Obama, finançat pel món sencer fins que peti el sistema i donant lliçons a tort i a dret, the-home-of-the-brave... Fins que la Xina comenci a fer caixa o s'ofegui.

La culpa no és només d'aquesta bèstia de nom impronunciable i interminable, és de justícia que hi afegim una o dues síl.labes del nom de molts, molts, de nosaltres. No tots. Però, clar, els que es posaven immerescudament les medalles dels temps gloriosos, també es mereixen, diria jo, una part major de la llosa dels temps fastigosos. Es el joc, que mai no agrada quan van maldades. I que deixa escletxes perilloses per a tendències humanes suïcides, com veïem a Grècia, com mig veiem a França (amb molt d'estil, però lepenistes en essència), com anirem veient aquí... O a tants llocs d'Europa. L'altra bèstia de sempre.

Però, això sí, acomiadem mafo o rato (o els seus alteregos) amb tots els honors i una digna pensió i ja anirem pagant entre tots el que calgui. El que té de bo per al sistema que hi hagi "deutors col.lectius" és que no s'acaben mai i, tard o d'hora, paguen sempre. I amb interessos. A condició, clar, que mai no entenguin com redimonis els han pres el pèl. I la cartera.

I a sobre encara estan disposats a creure's que es poden entrebancar amb un brot verd o que els pessimistes són els culpables del desastre i la desesperació. Tot sigui per no fixar-se en els que cada dia fan caixa... No només els rics, no...

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1534
2
Comentaris afegits 
joan (terrassa) 11-05-2012 - 23:14
.... ummm. Ara que comenava a posar-se interessant... Compte, compte, qui ms fa caixa cada dia?
Joan Rovira Miret (Planeta Terra) 10-06-2012 - 14:37
Qui ms fa caixa? Els pobres que enganyen en petites o grans coses. La gent normal que escaqueja impostos a dojo. Els que abusen del benestar, que no sn dos o tres. Els que es pensen que tenen uns hipottics vots cautius... I sobretot, la banca mundial.
TORNAR