28 d'Abril de 2011

No li tallaran el cap, com a l’Anne Boleyn, però cal tenir-los ben posats per fer una cosa així i plantar-se. Miss Kate Middleton sembla que no té la més mínima intenció (haurem d’esperar i veure a la tele si ho fa) de prometre que obeirà al seu imminent marit i futurible rei William. Lady Di ja va fer el mateix i així va acabar, que dirien els tradicionalistes recalcitrants… Estem, doncs, en una nova tradició. La “princesable” Kate està disposada a prometre que l’estimarà, que el comfortarà i l’honorarà. Però això d’obeir-lo, com mana la fórmula tradicional, ni de conya.

Enmig dels vestits, les pameles, el protocol, els convidats, el menú, la factura de la festa (secret d’Estat, of course) i tot plegat, no és un detall menor.

A fer punyetes, doncs, amb tota elegància que s’escau a la noble nissaga a la qual s’apunta la ciutadana Middleton, el masclisme de l’autèntic fundador i ideòleg del cristianisme, Pau. Sant Pau, vaja, el mateix que va fer de Jesús un Crist. Sí, sí, justament el mateix dels platerets que dringuen i totes aquelles paraules tan ensucrades que se solen repetir a les cerimònies de matrimoni segons el ritus romà i també l’anglicà, que no deixa de ser un germanet bessó una mica rebel. Semblen paraules inofensives, apropiades per a la poesia del moment. Una llàstima que el ritus dissimuli hàbilment altres coses boniques del mateix autor, que han impregnat la tradició: “L’home és el cap de la dona”, “La dona va ser creada per a l’home”, “A la dona no li consenteixo ni ensenyar ni imposar-se als homes” o “Es decent que una dona resi a Déu sense un mocador al cap?”. Clar, és més escaient allò dels platerets que dringuen…

Que els “royals” es barregin amb els vulgars mortals té els seus riscos. Lady Di, per exemple. O la nostra Letizia. O els embolics dels “royals” nòrdics, que a vegades semblen trets d’un catàleg de l’Ikea i d’altres de les revistes marranes del “Private” original del Milton. Els valors eterns dels defensors de la fe grinyolen una mica amb les princeses o les reines divorciades, què hi farem. Que llunyans aquells temps gloriosos en què les reines d’Espanya no tenien cames…

En fi, que la monarquia ha trobat la seva oportunitat de supervivència en el simbolisme i en barrejar-se amb el poble. Ja que no poden manar de veritat (a Gran Bretanya potser no, però aquí, oi…), han descobert el filó del simbolisme, de la comunió amb els súbdits, amb els seus pecats i virtuts. Homes i dones com els altres, però amb corona i una pasta a càrrec dels pressupostos generals: tot sigui pel simbolisme, clar que sí. La capacitat camaleònica de simulació de les monarquies no és gens menyspreable: en una societat mediàtica i una mica idiotitzada, és una estratègia brillant i possibilista.

Bàrbarament reial i realista, vaja. I el poble somriu una mica, picaró i entretingut…

Però, ja que això és el que hi ha, tampoc no li restem valor als gestos d’aquestes princeses del poble, més estiloses, God save the queen, que posem que una Belén Esteban, i no menys espavilades. El gest de Miss Middleton, la seva negativa a seguir la tradició, sintonitza sàviament amb un poble que ha anat molt més enllà del que hauria volgut realment i reialment la pròpia monarquia i la jerarquia eclesiàstica que la beneeix. No és poca cosa proclamar que com a molt, seràs rei fora de casa (o de palau), però aquí tu i jo som iguals…

L’estratègia del camaleó és insuperable, en efecte. Però no deixa de ser un camaleó. Les mosques acostumen a descobrir-ho una mica massa tard…