15 de Juliol de 2011

Test de stress: striptease amb photoshop

S'ha de reconèixer que tenen valor, gosadia i un parell de dallonses "king size". Les entitats que formen part de l'anteriorment conegut com a "millor-sistema-financer-del-món" s'han cobert de glòria amb els test d'estrés. No es pot pas dir que Espanya no hagi triomfat: 5 de les 8 entitats que han suspès són espanyoles. Cert que també som el país que més entitats ha portat a fer l'striptease davant dels mercats: a xulos aquí no ens guanya ningú i podria ser també que tinguem un petit problema de confiança, de números clars, oi? Doncs, apa, a passejar les vergonyes, adequadament dissimulades amb la màgia comptable de sempre i unes gotes generoses de diners públics enginyosament entrampats perquè sembli que no els hi hem posat. Tot i que hi ha entitats espanyoles (i catalanes) que han tret una nota excel.lent, la notícia enfocada en negatiu estava cantada: els taurons esperaven sang. I més sang que tindrem.

Però ja fa dies que aquí ens venen justament el contrari, perquè no ens posem nerviosos. Que si els criteris del Banc d'Espanya eren uns i ara resulta que són uns altres, que si les provisions genèriques, que si el core capital, que si només caldrien uns 1.500 milions d'euros que en realitat tampoc no fan falta... I a veure si ens perdem entre tants jocs de mans. I sobretot, sobretot, no ens posem nerviosos.

La vella tècnica de l'anticipació informativa ha funcionat. Es tracta d'avançar les males notícies de gota en gota, en dosis homeopàtiques: el verí, delicadament administrat, pot ser neutralitzat i assimilat. I el que podria ser una tragèdia grega (mai millor dit) si ens diuen de cop i volta que tenim oficialment un forat espectacular, acaba essent acceptat com una notícia poc amable, però ja esperada i sobretot païda a mitges. Cert que ja ens imaginem que  el forat oficiós i al real a tot Europa, Alemanya inclosa, és de dimensions còsmiques, però a ningú no el deixa indiferent que senzillament afirmin que unes quantes entitats no tenen prou diners per fer front als seus compromisos o als perills més probables.

En el fons, ens fan un favor: com diu i repeteix l'apocal.líptic catedràtic Niño Becerra, la veritat és que ningú no pot pagar el que deu. I aquest home, quan diu ningú vol dir ningú. O sigui que no ens esverem i anem a pams: millor que ens administrin la veritat gradualment, perquè el nostre cor no la resistiria en una sola dosi i sense anestèsia.

En realitat, Espanya és un país a l'avantguarda de la crisi i sobretot de la comunicació de crisi. Com a màxim, només ens igualen els italians, experts també en jocs de mans i retallades espectaculars que ja veurem en què acaben.

La resta de països aniran descobrint la veritat de la vida a mesura que les peces de dòmino vagin caient. I cauran, cauran. Només sentir l'Obama dient que els USA "no són ni Grècia ni Portugal" ja posa la pell de gallina. Perquè el seu forat sí que és la mare de tots els forats i no és gens impossible que ens acabi esclatant a la cara a tot el planeta.

O sigui que, en el fons, estem la mar de contents i les coses haurien pogut anar molt pitjor. Anirem fent els deures i les reformes. Farem veure que ens creiem que els suspensos dels test d'estrés es deuen a incomprensibles qüestions tècniques, matisos entre especialistes, i ignorarem el que ens diu el sentit comú.

Ah, i sobretot oblidarem que la banca islandesa tenia totes les benediccions fa només quatre dies. O Lehmans Brothers, aquelles germanetes de la caritat tan serioses que era inimaginable que féssin fallida. O les escombraries financeres que van bombejar a tot el sistema mundial, amb la màxima qualificació de les rigorosíssimes agències de rating. O els pisos que no baixarien mai de preu: aquí sempre fem els chanchullos més a ras de terra, no tenim tanta tendència a l'abstracció... Però acabem igual d'arruinats.

En fi, que més contents no podem estar i que podia haver estat molt pitjor.

Imagina't tu, i tremola, que no tinguéssim el photoshop a mà per dissimular la crua realitat del striptease...

Qui dia passa, any (o setmana) empeny, oi?

I ara ves tu a demanar un crèdit a qualsevol banc o caixa i els expliques que no compleixes el seu test d'estrés, tot i les tones de maquillatge que hi has abocat, però que en realitat no hi ha cap problema, que només és una qüestió tècnica, un matís de detall que no té cap mena d'importància...