18 d'Abril de 2011

Un dia va el president de Telefónica a la Moncloa i li explica amablement al president Zapatero què ha de fer i què no per recuperar la confiança dels mercats. Segur que li diu que va pel bon camí, que no afluixi en el seu furor reformista, que no pateixi per les eleccions: tots hem de fer sacrificis pel bé comú, pel bé dels senyors dels negocis, perdó, vull dir pel bé d’Espanya. Joan Roig, president de Mercadona, passa dels pessebres a la Moncloa, i quan hi va és per portar la contrària i aixafar la guitarra: diu les coses pel seu nom, mira que s’ha de tenir poc sentit institucional i poc patriotisme...

Uns dies després, Telefònica es treu la careta. La gran multinacional espanyola i orgull de les espanyes, successora d’aquell imperi “donde nunca se pone el sol”, té un nom per a les qüestions institucionals (Telefónica) i un altre per vendre productes als clients (Movistar). Així no sabem ni d’on és, si és que és d’enlloc, i ens acaben d’enterbolir una mica més la percepció: Movistar és guai. I Telefònica fa el que ha de fer: generar valor per als accionistes, com els agrada dir. Per això, què millor que retallar sis mil llocs de treball. 

Els acomiaden? No, no siguem primitius. Tècnicament, faran una “reestructuració de costos de personal a través d’externalització d’activitats”. A més d’altres mesures imaginatives, clar. El BBVA per exemple, vol fer un paquet de prejubilacions als 51-53 anys: innovació a dojo, sí, que és el nou mantra. Tot és posar-hi creativitat, un ERO o el que sigui, i si pot ser, transferir d’alguna manera la factura a la societat. Si no tens un FROB o una SICAV, alguna cosa has d’inventar...

Telefònica no s’hi posa per poc: preveu reduir un 20% de la plantilla. Pobrissons, penses, deuen estar arruïnats. Han facturat un 4,4% menys el 2010. Un drama, en efecte. Però anem a mirar el benefici net, val? Un altre drama: 10.167 milions d’euros. Només, només, un 30,8% més que el 2009. Es evident: han de reduir costos com sigui. I de pressa, que el vaixell s’enfonsa...

Arriba, doncs, el moment de desplegar l’arsenal de paraules màgiques: reestructuració, vinculació de sous a productivitat i no a IPC (els preus els poden pujar com vulguin, faltaria més), flexibilitat, externalització, eficiència, competitivitat. Impressiona, eh? I ara vas tu i els dius, de la manera més planera possible, que ens estan prenent el pèl? No, estan incrementant els marges operatius o enfortint el negoci cap al lideratge rendible o qualsevol altra cosa que ens vulguin dir. Saben que ens ho empassem tot i ni se’ns passa pel cap canviar de companyia. Un missatge que entendrien segur, tot i que ja han perdut el costum de parlar clar. Però nosaltres hem perdut el costum de reaccionar, si és que mai l’hem tingut. 

Per completar la lliçó, si tenim ganes i temps, perquè costa una mica trobar les dades i entendre on està la llufa, podem buscar per internet les retribucions directes i indirectes dels principals directius. Molt instructiu, en efecte. I si encara volem saber més coses, podem meravellar-nos amb els grans senyors de la banca i les caixes, que prediquen retallades a tort i a dret i vincular els sous a les pèrdues (això és el que significa vincular-los a la productivitat o a la situació de l’empresa), i resulta que cobren més que mai i no pensen afluixar. No m’ho diguin, ja m’ho sé: estan generant valor per a l’accionista, i això no té preu, oi?

Però tornem a aquell pessebre a la Moncloa on Botín li pregava a Zapatero que no plegués, que acabés de sacrificar-se per Espanya i pels mercats. La imatge era potent, calculada al mil.límetre: el poder empresarial i financer d’Espanya (amb alguns catalans a llocs clau, mira que n’arribem a ser de desagraïts) es posava als peus del poder polític, de la sobirania nacional, per tirar endavant el país. Una imatge entranyable, que grinyola una mica quan la contrastem amb la reacció del govern (d’aquest, sí, tan business friendly, però qualsevol govern hauria fet el mateix) per boca dels seus màxims responsables. La ministra Salgado arrufa una mica el nas i diu que no li acaba d’agradar això que ha fet Telefónica. L’omnipotent Rubalcaba no gosa dir altra cosa: tampoc no li acaba de convèncer. I el superministre Blanco anuncia una nova reforma, perquè sembla que acaben de descobrir que les prejubilacions a moltes empreses rendibles i a la banca són una presa de pèl descomunal: ara els sortiran una mica més cares. Ens els imaginem posant-se a tremolar? Res: una trucadeta a comptabilitat i aquest exercici no donem beneficis, o almenys no a Espanya, que hem de muntar un paquet de prejubilacions.

I així és com una vegada més el poder polític escenifica la seva rendició als amos i senyors del gran capital. Mai no li agrairem prou a Telefónica que ens hagi donat de franc aquesta lliçó sobre com funcionen de veritat les coses i com s’ha de tirar endavant un país. El problema és que nosaltres ens n’oblidarem demà passat i seguirem pensant que l’autèntic drama són les retallades de la sanitat. I mentre ens entretenim amb aquestes cortines de fum, l’autèntica batalla és a un altre lloc. I l’estem perdent, gràcies, entre altres coses, a la deserció del poder polític, d’esquerra o de dreta, que només exerceix vigorosament la sobirania nacional delegada quan es tracta de defensar la integritat territorial d’Espanya.

Business as usual, vaja.

Ah, i mentrestant en Joan Roig, de Mercadona, segueix portant la contrària: no és que sigui un sant, però no fa prejubilacions, tracta decentment els seus treballadors, té un èxit més que raonable en aquests moments perquè fa les coses raonablement bé i repeteix que no anem bé, no...