10 de Juliol de 2011

Rubalcaba surt de l'armari

S'ha fet més d'esquerres perquè ja n'era i ha decidit sortir de l'armari o simplement és una reconversió de cara a les eleccions? No ho deu saber ni la seva dona, de tan misteriós com és el personatge. Tanmateix, la jugada és de calaix: a qui se li acut fer una política poc diferenciada de la dreta de dilluns a divendres i sortir amb les banderes de l'esquerra els caps de setmana? Aquest va ser el pecat i la penitència de Zapatero, que va perdre el seu marge de maniobra per una gestió nefasta i happyflowers de la crisi, amb un llarg pròleg de quatre anys durant els quals va empassar-se alegrement la política econòmica del PP mentre feia autèntica política d'esquerres en altres àmbits (gais, dependències, TVE, etc) a més de tocar els nassos a l'església hispano-romana fins que se'n va adonar que no havia mesurat prou bé les seves forces.

Rubalcaba comença bé perquè se n'ha adonat, diria jo, del gran error de l'esquerra. Oblidar la política fiscal com a instrument bàsic d'equilibri d'una societat i clau per a allò de la "justícia social" que és un mantra obligat. I l'error es comet tant pel que fa a les persones com als territoris. A Espanya hi ha moltíssima gent que no paga el que li toca, tant els espavilats (i els condemnats) de l'economia submergida, com els rics, com les grans corporacions, com la major part d'empresaris i professionals liberals, etc, etc, etc. A Espanya hi ha també una política fiscal "de territoris" clarament injusta sota l'excusa d'una falsa solidaritat, amb casos clamorosos com el del País Basc (que no aporta res a la caixa comuna i encara en rep diners i infraestructures) o el de Catalunya o les Balears, condemnades a pagar en excés.

La dreta seguirà fent polítiques socials, convertides en cura d'urgència per a la crisi, coixí per evitar que els desheretats (i alguns aprofitats) s'estavellin catastròficament i anestèsia per esquivar el risc evident d'esclat social. Les instruccions de Rajoy als seus alcaldes i presidents són clares: retalleu "a saco", però no toqueu les polítiques socials. Les tocaran, clar, però no massa ni de forma gaire evident: el PP sap perfectament que no és el "partit dels rics", encara que representi els interessos de tots els que ens han ficat en aquesta crisi i dels que volen que paguem entre tots els seus plats trencats. O sigui que la diferenciació no es pot fonamentar en les polítiques socials: potser seran pitjors o amb menys diners, però seguiran existint molt de temps, perquè no es pot trencar en quatre dies un dels pilars d'aquest país.

Així, de veritat, només queda la política fiscal per guanyar marge a l'esquerra. Bé, queden algunes coses més, però ara per ara no són el gran tema: millorar de veritat la democràcia i resoldre amb saviesa l'encaix de bascos i catalans. I pel que fa a allò de les inversions i infraestructures, no estan els temps com per fer gaires promeses. Podem esperar, doncs, alguns cops de brotxa per adecentar una mica el sistema (reforma electoral, que Déu ens agafi confessats), però pensar que amb quatre acampades i unes quantes indignacions sorolloses avançarem de veritat és senzillament somiar truites. I pel que fa al vell tema territorial, queda reduït a una qüestió de matís i d'interessos electoralistes: dreta i esquerra necessiten ara mateix els vots catalans per a les seves balances de vots. O sigui que de moment, bones paraules, vagues promeses i poca cosa més.

O sigui que la política fiscal serà la clau. No està malament, no, ja era hora, amb crisi o sense: la justícia d'una societat es mesura en funció de com contribuïm a l'Estat. També, clar, de què i com rebem a canvi, però això a Espanya funciona raonablement bé, amb algunes excepcions.

Farà Rubalcaba política Robin Hood? Collar els rics i la banca per donar-ho als pobres pot quedar bé com a titular, però no s'aguanta per enlloc. Agafar ("demanar" és l'expressió) els beneficis de la banca per crear ocupació és barrejar dues coses que no tenen res a veure: pot sonar bé per reforçar el discurs d'esquerres i poca cosa més.

En condicions normals diríem que cal esperar una mica, veure com va prenent forma un discurs polític de caire socialdemòcrata per a un país en el qual una gran majoria té ganes d'escoltar aquesta mena d'idees i de veure com s'apliquen. Però no hi ha condicions normals: estem en temps de descompte per a les eleccions. Queden pocs mesos, siguin a la tardor o a principis d'any. El de Rubalcaba és un viratge d'urgència a pocs metres de la catàstrofe, amb una pesada càrrega d'hipoteques polítiques. N'hi ha prou amb el gir a l'esquerra a quatre dies de les eleccions i amb un candidat solvent (fins i tot diria que excel.lent), però que intentaran convertir aviat en una mena de salvador de la pàtria? L'escenari d'una mena de semi-empat entre PSOE i PP o d'una petita victòria del PP és ara una mica més probable, no molt, i pot donar joc als partits nacionalistes per darrera vegada en molt temps. Quan canviin la llei electoral, que ho acabaran fent guanyi qui guanyi, veurem que perden la seva capacitat d'influir decisivament en la política espanyola, perquè a Madrid fan molta, molta nosa.

I pel que fa a la recuperació ideològica de l'esquerra, totalment necessària, no hauríem d'oblidar que no és un problema espanyol ni català: és una autèntica tragèdia europea per a la qual no es poden improvisar solucions en dos dies. Molt menys encara des d'un país que torna a ser on era, a segona divisió.

I que no té un autèntic pla, ni de dretes ni d'esquerres, per pujar a primera.