e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

20 de Juliol de 2011

Rosell contra els "vagos y maleantes"

Rosell, el líder de la patronal, ha trobat un filó per guanyar-se les simpaties del seu gremi: dir el que els agrada sentir, el que realment pensen. No tots els empresaris, faltaria més, perquè la CEOE és com els sindicats: parla en nom de tothom, quan en realitat representa el que representa. Però aquesta mena de coses agraden a un tipus força estès d'empresari. I s'escolten sovint, tot i que no en públic. Es més, s'han escoltat tota la vida: són el corpus ideològic del clàssic empresari simplista i carca, que no és qüestió d'edat, sinó d'ADN.

Va, anem a desbarrar una mica i a depassar les fronteres d'allò políticament correcte...

Els treballadors són tots una colla de ganduls. Els aturats, uns galtes, que prefereixen cobrar de l'atur que no pas treballar. Els que agafen una baixa, ja no diguem: més galtes, més ganduls, al mateix sac. Els que volen cobrar més, terroristes, insolidaris amb l'empresa. Els que van al metge més del compte, una colla de maniàtics. Els funcionaris, un exèrcit d'inútils (això de prepotents és nou, potser sigui una mina). I els polítics? Ai, els polítics, aquí sí que fem alguna distinció: els de dretes, uns senyors que saben el que s'ha de fer peti qui peti; els d'esquerres, uns altres inútils que viuen del "cuentu", a no ser que facin molts, molts mèrits i se n'oblidin de que són d'esquerres i es facin perdonar els seus pecats. I ni així, molt sovint.

La solució Rosell està clara: necessitem una mena de llei de "vagos y maleantes".

Una solució radical que va acompanyada, faltaria més, de la vella cançoneta: cal recuperar el prestigi i el respecte als empresaris, que són els únics que creen riquesa. Els treballadors, no, que aquests l'únic que fan és el ronso i pencar tan poc com poden. I dels impostos i prestacions socials diverses, ni en parlem: sangoneres ruïnoses que ofeguen les empreses. I si algú vol treure el tema del frau fiscal empresarial, no hi ha dubte: és legítim intentar que no et robin, i ja està. Legítima defensa, clar.

En resum: populisme empresarial, una gran recepta per agitar el panorama en aquests temps tan confusos.

La barreja de respecte als uns i menyspreu als altres és la clau d'una mena de programa polític ocult que en pocs mesos si no passa un miracle, veurem desplegat en tot el seu esplendor. 

És el programa del PP(R). No un partit polític estrictament, sinó una mena de moviment, de sentiment: el Partit Popular Republicà. Republicà, en aquest cas, en el sentit nordamericà del terme: dreta pura i dura, solucions brutals, cop de destral al benestar, rebaixes permanents d'impostos i tot això. No tota la dreta, no tot el conservadorisme comparteixen aquest programa, però el PP(R) arrossega tot aquest espectre ideològic i social cap a l'extremisme. Idees simples i brutals, frases contundents, titulars esmolats, inquisició intel.lectual i absoluta seguretat d'estar en possessió de la veritat són les claus per dominar i liderar un amplíssim sector en el qual hi ha molts matisos. Però guanya el que més crida, el que practica amb més entusiasme el ritual diari de la fúria mediàtica.

El problema és que enmig de la confusió de la crisi, els únics que tenen idees clares són ells. Ens portaran a estimbar-nos fins al fons de l'abisme, cosa en la qual ja hi tenen una certa pràctica: el moment històric juga al seu favor i l'aprofiten intel.ligentment i grollerament alhora. El programa ja està esbossat. L'atzagaiada del president de la patronal, que també deu ser una de les millors patronals del món, com el sistema financer, coincideix en el temps amb el degoteig d'algunes veritats sobre el programa del PP, en aquest cas sense la (R): tenen clar que faran el que s'ha de fer, peti qui peti, i que la gent faci les vagues i protestes que vulgui, que si cal ja reinventaran els "grisos". Si hi afegim en paral.lel els intents no gaire refinats de relegitimar el franquisme, de reinventar el relat de la guerra civil i els bonics i feliços anys cinquantes i seixantes, ens apareix cada vegada més definit el panorama.

El cert és que tenen moltes possibilitats de portar a la pràctica aquest programa que suaument en diuen "de reformes". I saben perfectament que mentre la gent protesti amb mètodes del segle XIX (manis, vagues, pancartes, aldarulls i malhumors diversos) ells tenen la partida guanyada.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
776
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR