e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

08 d'Agost de 2012

RobinCurroCheFidel Gordillo

Feia anys que no en sabia res de l'alcalde de Marinaleda, des d'aquells temps en què li va amargar les vacances a Felipe González a Doñana i va aconseguir fundar una mena d'Insula Barataria al sud. Un poble hipersubvencionat, una mena de reserva apache de les essències del comunisme, amb un toc de gràcia andalusa i de lideratge a l'estil Curro Jiménez: trabuc i paquet a parts iguals. "Robin Curro Che Fidel Sánchez Gordillo" té la barra de presentar-se al món mundial com l'exemple definitiu de la viabilitat i harmonia del model de Cuba o de Corea del Nord. El paradís terrenal de la revolució, vaja. Subvencionat per totes les esquerres amb mala consciència i poques ganes de tenir maldecaps amb aquest extravagant alcalde i diputat: Marinaleda, el parc temàtic de la revolució pendent (quina?), el poble on tothom té feina, on et fas una casa per quatre euros, on la democràcia popular és una meravella, on la pau i la justícia social s'han convertit en bandera. Però feia segles que no recordàvem Marinaleda ni els numerets del seu alcalde, fins a l'escena èpica -digna d'un Berlanga de la crisi- del robatori d'uns quants carros del Mercadona.

Justament del Mercadona, una de les poques grans empreses dignes i força decents d'aquest país, mentre no es demostri el contrari. Curro Jiménez d'estar per casa, en hores baixes: és més fàcil robar uns carros al Mercadona que ocupar unes oficines de Bankia, o de la Junta de Andalucía (ai, les subvencions), o un cuartelillo de la Guàrdia Civil o una delegació d'Hisenda. Són, efectivament, mals temps per a la lírica... Si hem de fer revolucions a base de mangar llaunes del Mercadona, millor ens rendim i no fem més el ridícul... Com el ministre opusdeísta de l'Interior, al qual li ha faltat temps per presentar-se com "un home d'ordre": no permetrà que aquí imperi la llei de la selva. I quina llei, sinó, és la que ara mateix regeix aquest país, tot i que encara frenada per les restes del naufragi del somni del benestar? La llei de la selva, exactament. Però amb corbata. Les hienes a Espanya -i a Catalunya, que no és un món a part- porten corbata i no roben supermercats. 

Però potser aquesta còpia dolenta de Curro Jiménez ha obert, sense pensar-s'ho, les portes de la tardor. Ell va a la seva, clar, però no és intel.ligent menystenir les intuicions dels oportunistes, dels demagogs.

La gent -molta gent- comença a tenir ganes de trencar alguna cosa. A vegades es fan així les revolucions. D'altres, la majoria, l'únic que es fa és trencadissa. Però durant cinc minuts, cinc, és una experiència alliberadora, excitant, justiciera. 

La imatge d'uns ciutadans de Tarragona pintant de blanc els nous parquímetres i negant-se a passar pel tub recaptatori és reveladora. I inspiradora. En aquestes coses, tot és començar. I l'exemple dels uns motiva els altres a fer alguna cosa, a passar a l'acció.

Arriba un moment en el qual a aquest país li rebentaran les costures. Potser no serà una explosió atòmica, però sí una cadena d'explosions de major o menor importància o dramatisme. La por s'acaba. Els efectes de l'anestèsia, també. Hi ha ràbia acumulada, desesperació, frustració. Massa vides trencades, condemnades. Comença a definir-se una massa crítica suficient com per a un esclat o molts esclats. El Che Gordillo és un símptoma, un avís. I els del BCE encara demanen rebaixar més els sous i apujar impostos, a més de retallar i retallar, mentre el mateix Govern espanyol reconeix que amb aquestes mesures s'està fent l'harakiri. Uns i altres, si tenen ganes de provocar, ho estan aconseguint.

El rescat, presentat com una benedicció del cel, tan tou i delicat com el cotó fluix, tancarà el cercle i acabarà de dinamitar el país.

I la gent, la molta bona o dolenta o ambivalent gent que no sap on va ni què fer, els que tenen part de culpa del desastre i els que no, sentirà la temptació dels carros del Mercadona. O del que sigui. Encara que no serveixi de res. Tot el que no sigui construir no serveix mai per a res, això ja ho hauríem de saber. Però la desesperació és mala consellera. I sovint porta a fer les revolucions equivocades.

Aquest és el camí pel que estem avançant aquest mes d'agost, entre onades de calor i cervesetes.

La gent encara no ho sap, però s'ho ensuma. Espanya no té remei, sempre torna. I Catalunya, per molt soroll que facin alguns, no té alternativa a una cosa que no va enlloc. Es potser el que compartim més profundament amb la resta d'Espanya: independents o units, no tenim cap mena de projecte de futur.

D'aquí els carros del Mercadona o les estelades somiatruites. 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1220
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR