28 de Juliol de 2011

Si la tria fos tan simple com Rajoy o Rubalcaba, si només es tractés de decidir qui dels dos inspira més confiança, està claríssim: Rubalcaba. No hi ha color. Fins i tot per als del PP, que no ho reconeixeran però ho saben perfectament. Rajoy no dóna la talla. No l'ha donat mai, de fet. No l'ha donat com a ministre, ni com a candidat i molt probablement no la donaria com a president. I sobretot no l'ha donat mai a l'hora d'enfrontar-se a moments crítics i difícils, que és just quan es posa de perfil i espera a que la tempesta es calmi mentre es fuma uns quants puros. Es tot un senyor, no en tinc cap dubte, i té maneres de senyor, de pare de la pàtria, de registrador de la propietat o de notari, de vida assossegada i finances sanejades: el seu terreny de joc és la fe pública i no la fe del públic. I quan treu la navalla tampoc no resulta creïble: els senyors no s'embruten les mans amb aquesta mena d'estris.

Però és un estratega més brillant que no sembla. Coneix les seves debilitats, té excel.lents assessors i gurús (Arriola, Sola...) i sap triar el que més li convé. Ens pot esverar que no faci rodes de premsa, que no es deixi entrevistar, que no digui ni una paraula del seu programa, entre altres coses perquè no el té, ni li cal. Però ell continua enrocat en les seves posicions i no es mou ni un mil.límetre. L'estratègia és esperar que la fruita es podreixi a la branca i caigui pel seu propi pes, recollir-la sense despentinar-se i jurar el càrrec amb l'ajut de Déu, repartir càrrecs, deixar que altres s'embrutin les mans i fumar-se uns quants puros més, que ja no pot faltar molt fins que surti el sol.

La darrera enquesta del CIS ha estat dramàtica per a Rajoy i el seu equip. Els ha deixat literalment en pilotes, per dir-ho el més refinadament possible.

Un tipus com Rubalcaba, no gens glamurós ni especialment atractiu, que té un mínim marge de maniobra entre la coherència amb els governs en els que ha estat protagonista i la necessitat de construir-se un discurs alternatiu, amb totes les històries estranyes que arrossega, retalla en quatre dies la formidable distància que separava el PSOE del PP.

Génova, tenim un problema...

Mentrestant, a Ferraz ja es veuen les orelles. La fantàstica enquesta que deixa Rajoy amb el cul a l'aire allunya la possibilitat d'eleccions anticipades. O no, que a Zapatero li agrada despistar i sorprendre el personal. Han de trobar el punt mig entre massa factors. 1) Que Zapatero tingui un final digne, cosa que ara mateix a l'únic que de veritat li preocupa és segurament al mateix Zapatero. 2) Les probabilitats que Rajoy es faci un embolic, se n'oblidi de què calladet està millor i comenci a ficar la pota. 3) Les probabilitats que a Rubalcaba li esclatin faisans, pollastres, ànecs i gallines de tota mena: té un armari ple de cadàvers i segur, segur, que la Brunete mediàtica ja està remenant detritus a les clavegueres de l'Estat... 4) Les probabilitats, no gens remota, que tot s'en vagi a fer punyetes amb alguna d'aquestes crisis del deute i altres paranys dels mercats en els quals la política, i en especial l'esquerra, s'hi ha ficat ella sola de quatre potes. I 5) Les probabilitats que una xifra significativa de ciutadans/electors decideixi que no té gens de ganes de passar per l'escorxador i vegi en Rubalcaba potser no una esperança ni un reenamorament, però sí almenys una certa garantia de què segons quines bestieses un govern d'esquerres, per molt fotut que estigui tot plegat, no les farà mai.

Per aquí va la famosa enquesta: Rubalcaba sembla infinitament més creïble i sòlid que Rajoy no tant per construir un futur de color rosa, sinó senzillament per gestionar la misèria d'un present més negre que altra cosa i mirar de sortir del forat sense perdre-hi bou i esquelles. Minimitzar pèrdues, que dirien els sacerdots dels mercats. És a dir, el màxim a què podem aspirar.

No seré pas jo qui els doni cap mena d'idea o suggeriment, però no és d'estranyar que a la dreta hi hagi gent que pensi que perilla seriosament la victòria que donaven per descomptada. Si no fos perquè l'escàndol del Murdoch encara l'esquitxarà de ple, Aznar, l'home de les mil o dues mil abdominals diàries, el salvador de la pàtria i d'Occident, és l'únic que els podria portar amb certes garanties a la victòria.

Clar que trencarien amb la prudent estratègia d'excitar visceralment la seva parròquia i al mateix temps mirar de no provocar rebuig... Però els mercats, el Financial Times i el Tea Party, a més de la cridanera Brunete mediàtica, aplaudirien fins i tot amb les orelles...