07 d'Abril de 2011

Rajoy, catalan friendly

Igual que els Mossos són fruit de les febleses de la primera era Aznar, el pacte fiscal és la pastanaga de la fututible era Rajoy. I si de propina cal afegir una enganxina amb les quatre barres a les matrícules dels cotxes, com a França, també. Don Mariano ja ho ha dit un parell de vegades: està disposat a escoltar. Sembla una promesa històrica, venint d’on ve, però no significa res més que el que significa. Us escoltaré, en parlarem, us donaré un parell de copets a l’espatlla i ja quedarem per tornar-ne a parlar. Per bones paraules no quedarà. Impressionant, sens dubte, sobretot si posem de fons la cantinella diària del “malaostia party”.

Sembla a primera vista que tot depèn de quant es necessitin Rajoy i Mas en el futur. Si el cel no escolta les oracions del president i el PP guanya per golejada, no veurem el pacte fiscal fins al 2020. I si al 2012 obtenen uns resultats justets (ara per ara no hi ha manera de saber-ho, tot depèn de si el PSOE es dedica a la política o a la cosmètica), tampoc: el truc, d’eficàcia contrastada, és esperar un segon mandat amb majoria absoluta i mentrestant guanyar temps. No falla. 

I si els futuribles socis catalans de don Mariano es posen nerviosos entre 2012 i 2016, si se’n cansen de fer números una i altra vegada i d’escoltar bones paraules, la crisi espanyola en una Europa que veurem cada vegada més lluny serà l’excusa perfecta per dir: ara no és el moment, quan les coses vagin millor ens hi posem i en tornem a parlar, que no estan els temps per fer experiments i Europa no ens treu els ulls del damunt…

Mentrestant, hi ha un inconvenient: la melodia del concert, amb el contrapunt d’algun cop de puny damunt la taula a Madrid de tant en tant i sense fer trencadissa, pot anar bé una temporada per generar titulars i omplir rodes de premsa, però a la majoria de la gent li és força indiferent. Vuit anys discutint el Frob autonòmic no els aguanta ningú. Per molta poesia èpica que hi posin, només són números. Importants, clar, però només números.

Aquest país tenia un relat sobre si mateix als anys setantes, un relat de resistència. No era l’únic relat (a Catalunya hi ha almenys dos o tres països aparentment silenciosos que sembla que no hi siguin…) però sí el dominant. Després va evolucionar cap a la versió modernitzada d’un clàssic: ara sí que per fi canviarem Espanya. Era qüestió de trobar l’encaix. I com que tot just acabàvem d’estrenar l’autonomia, tot era espectacular, brillant. La frenada del 23-F va semblar anecdòtica, però allà va canviar la història. Amb el segle XXI va destapar-se el “más España” a tot drap i aquí ens vam començar a embolicar amb un relat reduccionista a base d’infraestructures i balances fiscals. La crisi i les consultes independentistes han acabat de rematar un panorama ja prou confús, entre la dura supervivència de cada dia i la temptació seductora de la fugida cap endavant. I els dos o tres països silenciosos, que van fent.

El famós concert, amb tota l’escenografia i coreografia que es vulgui, no omplirà l’absència de relat.

Don Mariano, tan amable i educat, tan disposat a escoltar i a mostrar el perfil menys agressiu possible, necessitarà els diners del concert primer per al Frob financer, després per al Frob industrial i finalment per al Frob de les pròpies administracions. Ens farà una rebaixeta, segur, però seguirem pagant.

Tanmateix, tot es redueix a això? A una qüestió de números, a una suposada estratègia que farà del concert una mena de pal de paller del gran consens nacional somiat? Independentistes, autonomistes o fins i tot espanyolistes, la immensa majoria ho tenim claríssim: volem una contribució més justa i sospitem que no la veurem ni en pintura. En el que discrepem, o senzillament encara no ens ho hem acabat de plantejar, és en què fem el dia que sigui evident que la resposta és un no. Educat i amable en el millor dels casos, però no. Ja s’intueix, ja, que Mas busca aquest no en un horitzó llunyà i que té una idea de com gestionar-lo: apujar l’aposta, després d’haver creat el famós gran consens.

Així, tots a una, passarem miraculosament de les infraestructures, els números i les balances fiscals a la poesia èpica, a les banderes flamejants i a fer el gran pas endavant.

Per altra banda, costa d’imaginar-se don Mariano inaugurant ambaixada a Barcelona i dient que està disposat a escoltar…