14 de Juny de 2011

S'ha de ser molt molt però que molt agosarat, i un punt suïcida, per donar la culpa de la crisi a la banca. Això és el que acaba de fer, i s'ha quedat tan panxu, el ministre de Trabajo (crua ironia, en efecte). No és pas que no tingui raó, no. La ministra Salgado (la d'Economia, ja només en el sentit de fer economies, o sigui estalvis i retallades, en plena fugida cap endavant) l'ha desmentit. Ben bé no volia dir això, no es referia a cap banc ni caixa en concret, angelets, sinó que la culpa va ser de "l'excés de crèdit", en general. Ja se sap, el crèdit creix als arbres, que no tenen culpa de res... En fi, perquè no s'entrenen, que si no ens oferirien moments d'esbarjo impagables...

            El ministre Gómez ha tingut un moment sindicalista i se li ha escalfat la boca. Es referia a la superabundància de crèdit, que va sorgir miraculosament als mercats mundials, que van posar la poma temptadora a l'abast de la banca espanyola, i aquesta la va agafar i la va convertir en totxos. La culpa? Dels taurons de Lehman's&Bros&Cia. O dels alemanys, que primer ens arruïnen amb el diner fàcil i els Audis i BMWs i després ens fan la mala passada de collar-nos i de muntar-nos la crisi del cogombre. Hi trobo a faltar la "pérfida Albión" per fer un quadre rodó: els de fora. La culpa és sempre dels de fora. Don Botín&Cia són uns cavallers, adequadament tutel.lats pel sempre vigilant Banc d'Espanya, ai, un moment, que se m'escapa el riure, i es van veure gairebé obligats a donar crèdits a dojo, sense mirar prim... Clar, si no ens haguéssin donat hipoteques, ens hauríem posat a robar bancs.

            Genial, senzillament.

            El futur ex ministre Gómez, ara que ja estem en campanya oficiosament, ha decidit que tocava una dosi de discurs d'esquerres clàssic. I clar, se li ha escapat una veritat com un temple. Cap sorpresa, per altra banda: ja ho sabíem. El que és més sorprenent és escoltar aquesta gran veritat en boca del govern: per això la ministra Salgado ha hagut de sortir a defensar l'honorabilitat i la innocència de la banca: després de fer-nos deixar de fumar i aconseguir rebaixar la recaptació d'impostos pel tabac, just quan més falta fa, és capaç de qualsevol cosa.

            Però té algun sentit a aquestes alçades preguntar-se sobre les causes de la crisi? Ja sabem que la culpa va ser de l'avarícia de la banca. Del Banc d'Espanya que va passar de tot. Del govern Zapatero que no va atinar a canviar el rumb fixat pel PP i que ens portava al cor de la tempesta perfecta: es va empassar ingènuament un guió tan diabòlic com brillant, el d'Espanya com a vuitena economia del món. Sí, tot això ja ho sabem, però serveix d'alguna cosa pràctica? No. El passat, passat està.

            Seria de molta més utilitat fer-nos la gran pregunta. Qui té la culpa de què no només no sortim de la crisi, sinó que ens hi enfonsem cada dia una mica més?

            Hi ha algú tan babau que es pugui creure que facilitant encara més l'acomiadament es crearan llocs de treball?

            O que el problema són els costos socials o els impostos de les empreses?

            O que es pot sostenir el sistema de benestar si ens acostem perillosament a una proporció d'un treballador per cada pensionista?

            O que els mileuristes, immigrants, tramposos i esclaus de l'economia submergida i aturats d'avui podran finançar les pensions de demà?

            O que el brutal problema de deute privat que tenim es resoldrà a base de castigar les finances públiques, infinitament més sanejades que les privades, amb algunes excepcions?

            O que si retallem benestar sortiran llocs de treball de sota les pedres?

            Senzillament, la màquina està aturada, el motor s'ha fos. Estem entaforant tots els diners necessaris per a la recuperació en les entranyes del millor sistema financer de les galàxies: estem comprant totxos del passat i no construint el futur.

            Hi ha sobre la taula alguna idea sobre com reparar i posar en marxa el motor del consum, el de la creació d'empreses, el de la creació de feina? No pas, estem la mar d'entretinguts amb Bildu o el Tribunal Constitucional. Mentrestant, les empreses exportadores funcionen força bé, tenint en compte el panorama: o sigui que el problema no és de competitivitat ni de productivitat, i tampoc no som un país de ganduls ni d'ineptes.

            Totes les preguntes ens tornen a portar, ja és casualitat, al totxo i el sistema financer... Aquesta és la llosa que ens ofega a tots, no només als pensionistes i aturats o als "improductius", sinó als emprenedors, a les classes mitjanes (cada dia més baixes i menys mitjanes), als professionals liberals, als comerciants, als petits i mitjans empresaris... El cercle viciós és la nostra ruïna i no pararan fins que ens ofeguin a tots. D'això va la pel.lícula, amb l'ajut inestimable dels mercats i les agències de rating que es fan d'or amb la nostra misèria i confusió.

            Millor, sí, que facin callar el ministre Gómez, no fos cas que se li escapin un parell de veritats més...