e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

22 de Juliol de 2012

Aquest país s'està abandonant a la idea del rescat. Catalunya, Espanya, Múrcia, València... Hi té molt a veure, en això, la falta de tremp del president Rajoy, la seva absoluta buidor de projecte polític. Què van estar fent els anys que van passar a l'oposició, a més de fer soroll i enverinar el país sencer? No els va donar temps ni de muntar un powerpoint. Ni de copiar-lo. El seu únic objectiu era recuperar el poder perdut per culpa d'ells mateixos, de l'espiral de rucades i mentides en la que van entrar, en un moment en què Zapatero ni somiava ni tenia projecte ni temp tampoc per assumir el govern d'Espanya.

Aquell mes de març de 2004 es va entregirar tot: en el millor dels casos, al PSOE li calien tres o quatre anys per forjar un projecte. Zapatero va arribar massa aviat, potser tampoc no hauria arribat en unes altres circumstàncies. A saber. Rajoy ha arribat massa tard: era el perfecte president de govern de transició. El seu hagués pogut ser un final suau per a l'etapa del mascle alfa Aznar: hauria donat temps per pensar alguna cosa.

Però aquí estem, pendents de rescatar-nos tots a tots i sobretot de què ens rescatin, la major desgràcia que ens ha passat en mig segle. Els rescats europeus i del FMI són garantia segura de misèria, de ruïna econòmica, de desastre. Però ara tenen la paella pel mànec i aquí no sabem ni què fer amb la paella. Ni amb el mànec. El desert intel.lectual i estratègic és aclaparador. O sigui que guanya el que sap el que vol, el FMI, la gran banca europea, els mercats, el capitalisme financer i especulatiu que té 22 bilions d'euros amagats a paradisos fiscals. Es a dir, que posem que són 40 o 50 bilions i encara ens quedarem curts.

Aquí no sabem ni què volem ni on anem, de manera que som les víctimes perfectes del proper rescat: els mercats ja ensumen la sang, ja fan salivera.

I "aquí" vol dir Espanya i vol dir Catalunya. Catalunya tampoc no sap on va. Que si el rescat encobert, que si el sobiranisme, que si l'embolica que fa fort del pacte fiscal... Donem voltes i voltes per no anar enlloc. L'efervescència independentista és un parany: cal pensar com pagarem la llum el mes que ve, com pagarem deutes, com comprarem menjar, si tindrem o no exèrcit, si els poders mundials aprovaran l'operació. Hi ha un pla seriós amagat a algun calaix? No. Només una llista de greuges, traduïda a euros o a pessetes: com si això fos una estratègia! Però aquí anem fent estelades cada vegada més grosses, que així tapen millor l'immens buit, la manca de projecte seriós de futur.

Ah, clar, la culpa de tot la té Espanya: tanques la porta, llences les claus, agafes la maleta i tot està resolt... Per art de màgia, sí. I el món sencer ens aplaudirà, amb els braços oberts.

O sigui que de cap als rescats i a la ruïna. A destruir de la pitjor manera possible el llegat dels darrers trenta anys, la part positiva d'aquest llegat, que també existeix. Tot a fer punyetes. El benestar, els beneficis que ha generat l'autonomia (tot i les limitacions i contradiccions), el progrés material, l'apropament (massa optimista) als estàndars europeus... Tot a regar en tres o quatre anys.

Amb la seguretat que els propers deu o quinze o vint anys no aixecarem cap, ni catalans, ni espanyols ni aranesos, ningú: la condemna és pel passat compartit, pel present confús i ja veurem si pel futur de desnonats i hipotecats de per vida. Les hipoteques uneixen, per força, més del que sembla...

Doncs, apa, resignem-nos, acceptem el que ens diu Rajoy: no podem triar... Els governs ja estan resignats, esperant que algú agafi el volant, el timó, el que sigui. Quin descans, eh? Els ciutadans encara no se n'han adonat de què rescataran tot el que calgui, menys els ciutadans.

Hem passat a ser ostatges de l'economia financera i especulativa, abandonats pels governs a la nostra sort/desgràcia d'avalistes.

La nova edat mitjana és això: la garantia que nosaltres i els nostres fills i néts i els seus pagarem el que calgui, esclaus feudals dels deutes, dels interessos, dels refinançaments...

Al pas que anem, en poques setmanes podrem declarar aquest país zona catastròfica. No quedarà res del que vam conèixer, del que vam construir. I hi havia coses que valien la pena, enmig d'infinits errors. Però la dinàmica ja és imparable. Quan ens estavellem del tot (perquè sembla que per reaccionar cal que ens estavellem del tot) ja veurem què fem. Es la manera de fer del país, de la qual els governs també en són deutors. Segurament ens mereixem aquests governs, perquè els hem triat lliurement. Millor, doncs, no fem res fins a cinc minuts després del desastre, no fos cas que amb una mica de sort ens estalviem el desastre... I si no ens l'estalviem, ja se'ns acudirà alguna cosa. Aquesta és la psicologia del país, d'una ciutadania que ha abdicat fa anys, confonent la "sobirania popular" (100% constitucional) amb l'exercici del vot. O, pitjor, amb les campanyes electorals, tan coloristes i sorolloses, tan buides.

I així avancem, directes cap a l'abisme. A repetir una vegada més la nostra trista i fotuda història.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1181
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR