02 de Juny de 2011

Sí, les acampades no són gaire estètiques ni polides. Comencen a fer una mica de pudor i de nosa, encara que de tant en tant agafin la galleda i freguin el terra. Les batalles mai no són tan boniques com al cinema. De tantes pancartes, cartells i eslògans com exhibeixen, ja comencen a ser invisibles. Són ja part del paisatge quotidià: el pitjor que li pot passar a una protesta, que justament busca sacsejar les consciències. Aquest efecte ja l'han aconseguit i no el multiplicaran per molts dies més que passin a les places.

I si les protestes acaben malament, quan hi hagi gent -que ja n'hi ha- que perdi la paciència i reclami el seu trosset d'espai públic, perderan potser no tota, però sí una part important de la simpatia i complicitat que han aconseguit amb un gest no heroic però sí valent, força ingenu, estimulant.

L'espai públic és de tothom, en efecte, i aquest paisatge de tendes de campanya, tendalls i assemblees té els dies comptats.

Es hora de plegar veles i acampar, metafòricament, a altres indrets. La llavor està sembrada: les acampades no ho canviaran tot, perquè també tenen la representativitat que tenen, però tampoc no seran estèrils.

Evidentment això no és una revolució. Però el clam s'ha escoltat a tot el país. Hi ha hagut molts, molts mesos que semblava que no passava res. S'estava enfonsant tota una societat i s'havia dilapidat el futur d'una o dues generacions, però les coses funcionaven aparentment com de costum. Sí, hi havia menys gent comprant. Sí, hi havia una mica menys de trànsit. Sí, els serveis socials estaven saturats. Si, si alçaves la vista veies centenars de cartells de coloraines amb el text omnipresent: "En venda". Cartells polsegosos, envellits, descolorits i també ja invisibles. Sí, clar, als mitjans el panorama era cada dia dantesc: els mercats, les agències de rating, les xifres d'atur, els desnonaments... Però el carrer continuava si fa o no fa igual. La gent se' n feia creus, tot esperant que la pressió acabés esclatant: és impressionant veure com aguanta aquest país.

Alguns devien pensar: veus? encara podem collar-los més, perquè estan tan espantats que s'ho empassen tot.

Ja n'hi ha prou. Això ja no serà mai més així. El carrer ha esdevingut l'espai on tornarem a fer política, d'una o altra manera. Un espai on amb el temps anirà prenent forma l'esclat d'indignació, que alimentarà fenòmens molt diversos, sí, però amb una base comuna: ja n'hi ha prou.

Cert que una part de la societat s'ho mira tot plegat de lluny estant. Les acampades responen a una rebrincada del nervi més jove i rebel i es barregen amb les imatges d'antigues mogudes -posem que okupes o anti-sistema, per entendre'ns- que ja coneixem i moltíssima gent no vol veure ni en pintura. Amb raó: no és el mateix, però a vegades ho sembla.

L'ofensiva contra el benestar i les classes mitjanes. Aquests nois i noies -molt excitats, indignats i utòpics i possiblement una mica confusos- estan ajudant a salvar fins i tot els que voldrien fer-los fora a garrotades. No és que sigui pas el seu objectiu, però hi ha moltíssima gent de traje i corbata o vestit jaqueta amb faldilla llargueta, de cotxe premium i hipoteca-llosa, que acabarà reconeixent-ho d'aquí a un temps. La brutal ofensiva contra l'estat del benestar ho és també contra les classes mitjanes, les grans pagadores de totes les festes: classes mitjanes progressivament empobrides i endeutades, amb horitzons cada vegada més negres, que no formen part del 10% de la societat que ens està fent una opa hòstil a la resta No ho saben, però el torpede contra el benestar també és contra ells, perquè no han acabat d'entendre que formen part del mateix sistema encara que els surti car, com no han entès que el benestar ha estat la clau de la seva prosperitat.

Perquè s'entengui tot millor, cal començar a buidar les places serenament i aviat. És la millor estratègia per continuar una lluita que per a alguns és revolucionària i utòpica i per a altres serà una altra cosa, sí, però que té un objectiu comú: que no ens robin el futur, que la política desperti de veritat i que anem entenent qui és qui i quins són els interessos en joc. Si les acampades acaben degradant-se i degeneren en batalles campals, no hauran servit de gran cosa.

Els interessos de la immensa majoria, i per tant també d'una gran diversitat, s'han defensat aquestes setmanes des de les acampades de les places. Han ajudat a salvar-nos del tsunami. No ho veurem avui ni demà, segurament: encara ens espera un llarg via-crucis. Però si captem la jugada i sabem sumar forces fins al punt on els camins es bifurquen, és possible encara no perdre la partida per a una immensa majoria d'aquesta societat, la que just ara està més a prop del que es pensa de perdre-la.

Algun dia, quan faci molt temps que hagin deixat les places, haurem de buscar places per fer-los un monument.