e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Juliol de 2011

No, conseller Mena, aquestes coses no es diuen...

            ...tot i que, en el fons, tothom ho sap. Fins i tot a tope d'ansiolítics, antidepressius i píndoles de la felicitat, tothom té més o menys clar que no hi ha manera humana de crear dos o tres milions de llocs de treball a Espanya en els propers deu o quinze anys. I molt menys si aquests llocs han de ser per al gruix dels que han perdut la feina, és a dir, el sector de la construcció privada, l'obra pública i els seus infinits satèl.lits. I si es creen llocs de treball en quantitats significatives, que tot arribarà cap al final d'aquesta dècada, seran pur mileurisme i temporalitat.

            Però una cosa és pensar això en la intimitat o fins i tot reconèixer-ho sense micròfons i en un entorn de discreció i confiança, i una altra és que el conseller d'Empresa i Ocupació digui aquestes brutals veritats en públic. I sense anestèsia.

            Clar, aquestes coses tan obscenes i brutals no es diuen en públic. No es pot dir que la meitat dels actuals aturats està condemnada a l'atur fins al final i que no notarà el pas a la jubilació, o sí, perquè passarà de la precarietat a una pensió justeta però força segura.

            El problema, però, és que per desgràcia molt possiblement el conseller Mena, que ja admet que no és un "polític", tingui raó. O que sigui un home de poca fe, poc creient en els miracles.

            Hi ha algú que es pensi, seriosament, que es pot canviar tot un sistema econòmic en dos o tres anys, justament quan no hi ha crèdit per a ningú, quan les administracions en el millor dels casos retallen fins al nucli dur del benestar, quan el consum intern no tiba o quan una quarta part de l'economia és submergida? Hi ha experts que diuen que això, en el millor dels casos, es fa en deu o quinze anys. I anant per feina i tenint mola sort i idees claríssimes, que no és pas el cas. D'on han de sortir els llocs de treball, a centenars de milers, que somiem? De les reformes laborals que abarateixen l'acomiadament o que acabaran convertint els convenis en contractes d'adhesió?

            Quan la solució màgica per crear treball és acomiadar més barat i fàcil, resulta que senzillament que ens hem begut l'enteniment o que ens hem cregut tota la ideologia intoxicadora que ens subministren a diari i en dosis massives, idiotitzants. Ho destruiran tot, potser sí, però per aquest camí no es crearà ni un sol lloc de treball.

            El conseller Mena, tan poc "polític" com diu que és, segurament ja ho sap. I encara deu saber moltes més coses. Consti que no hi tinc gaires simpaties ideològiques, però aquí no ens movem en el terreny de la ideologia, sinó en el de la fe. Fe en que trobarem la pedra filosofal capaç de transmutar l'atur en ocupació, per a alguns, o realisme cru per a d'altres: si vam trigar anys a embolicar-ho tot i organitzar aquesta hecatombe, res no fa pensar que no triguem anys i panys a sortir-ne.

            En el "mentrestant", tanmateix, hi ha matisos importants. Més que matisos. Abandonem a la seva sort als que no puguin seguir? Ens carreguem l'estat del benestar a canvi de res? D'una nota passable de rating? D'una carícia dels nois de The Economist? Cremem tota la fusta del tren, com els germans Marx al far west? Seguim fent de tontos útils i pagant quilòmetres d'AVE absolutament inútils i solidaritats enganyoses?

            La diagnosi crua no deixa gaire marge. El problema és d'unes dimensions tan colossals que no és creïble una solució a curt termini. O sigui, no cal que ens enganyem, ho tenim molt fotut. Pel que fa al tractament, ni que sigui pal.liatiu a l'espera de nous medicaments, aquí si que hi ha marge per a grans diferències. Uns ens volen fer creure que a base de cremar tota la fusta del tren aconseguirem arribar a algun lloc, quan en realitat només aconseguirem carregar-nos el tren sencer. D'altres volen fer-nos creure en un miracle improbable, la multiplicació dels pans i dels peixos. Però deixant de banda aquest pensament màgic, hi ha un element diferenciador clau: que no tenim ganes de cremar el tren en el qual viatgem, millor o pitjor.

            En temps tan aspres i durs com els que ens ha tocat viure, preservar el benestar (i la lucidesa prèvia, que no hauríem de perdre) és la clau per no desgraciar el país sencer. Amb els números clars, per dramàtics que siguin, però amb ganes de salvar l'empresa (col.lectiva) i no de fer-nos l'haraquiri.

            Perquè, clar, si ens posem a ser liberals, si arribem a la conclusió que la meitat dels aturats està condemnada a perdre's a l'atur, i a sobre han de ser una càrrega, a veure com, fredament, negocis són negocis, els enviem a alguna croada o guerra remota i ens els treiem del damunt... Es la conclusió lògica, freda, econòmica. Sobren. I no tenen remei. I costaran diners, molts, a la resta. Per tant, els eliminem, oi?

            El conseller Mena ens acaba d'obrir els ulls, tot dient veritats com temples, a les virtuts de l'estat del benestar en temps de malestar. O el paleolític o el futur, però sense enganyar-nos.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
825
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR