28 de Juny de 2011

Mas busca el seu "moment Cameron"

Artur Mas trepitja més fort perquè se sent cada dia més segur: les enquestes, i les ganes que deu tenir de creure-se-les, indiquen que no perd suport electoral. O sigui que accelerem a fons i a veure què passa. De moment, al marge de les batalletes tàctiques del dia a dia de la política d'aquest país, anem dibuixant el marc teòric i injectant ideologia pel broc gros: la recepta neoliberal portada a l'extrem, a les últimes conseqüències.

Mas, tot i el seu perfil i encís kennedià,  intenta trobar el "moment David Cameron", la "big society" per a la qual encara no tenim traducció catalana. En algun lloc del magma sobre el qual vivim els catalanets hi ha una energia poderosíssima que, si sabem trobar l'esquerda per fer-la pujar fins a la superfície, ens portarà de pet a una Catalunya més rica i plena que mai. Sona bé. Es seductor. I com a pensament màgic, funciona: qüestió de fe.

La doctrina Mas és rotunda. Aquí ho podem privatitzar tot excepte les presons, la policia, la moneda, els impostos i l'equitat. Aquesta darrera, ja em perdonaran, no sé ben bé què és: això del monopoli públic del control de l'equitat pot ser qualsevol cosa, el que més convingui. O una cortina de fum: una vegada admès que el mercat assigna recursos molt millor que cap altre sistema (ja ho estem veient cada dia, oi?), i admès també que és inevitable que generi alguna desigualtat (alguna pega havia de tenir, oi?), doncs que l'Estat es reservi el control de l'equitat i tot solucionat... Segur que això significa alguna cosa?

Però no ens desviem del nucli, perquè estem davant la formulació de la vella/nova doctrina. De nova no en té res, certament: el de sempre, però amb contundència i en un nou moment. Quan la desesperació comença a treure el nas, quan comencem a acceptar que ens esperen uns deu o quinze anys nefastos, és hora d'idees i missatges sòlids, d'oferir lideratge, frases excitants, solucions simples que són tan bones que no cal perdre el temps a demostrar-les.

Segur que funciona: aquest és el primer axioma. I el segon: i encara que no surti del tot bé, tampoc no podem estar pitjor del que ja estem.

Sàviament, la nova doctrina que va prenent forma reserva algunes coses que no convé privatitzar. No fos cas que semblés una doctrina massa radical... Però, per què no es poden privatitzar les presons? Total, posem un director/a funcionari/a, i la resta es pot privatitzar perfectament. I qui diu que els Mossos no es puguin privatitzar o portar anuncis d'esponsorització als cotxes o als uniformes? A més, faríem feliç el nostre amic Ibarra: amb un conseller i posem que uns vint o trenta alts càrrecs n'hi hauria prou per tenir la primera policía autonòmica privatitzada del món.

Però continuem. Per què no es poden privatitzar els impostos? S'aproven al Parlament (bé, en realitat a Madrid, amb una mica de marge de maniobra autonòmica), es fa un concurs, es busca una mena de mega-gestoria ben moderna i eficaç i ja tenim una agència tributària privatitzada i innovadora. A més d'espectacularment eficaç, sens dubte.

I si arribem fins aquí, per què no ens deixem de manies i fem de catalans-catalans? Es a dir: anem a treure pa de sota les pedres, com als millors temps. Qui diu que no es pugui privatitzar el Parlament, amb l'excepció dels diputats i diputades? O la mateixa Presidència de la Generalitat? Podria funcionar perfectament amb un petit nucli dur públic i tota mena de serveis adjudicats a proveïdors privats: si amb les impressores o la neteja ja funciona aquest esquema, no hi ha res que impedeixi ampliar-lo a gairebé tot...

Per aquest camí, podríem fins i tot privatitzar definitivament altres coses...La sanitat: és a dir, que la concertada sigui privada i que no la subvencionem discretament amb diners públics. El mateix podríem fer a l'educació, tot i que potser ens carregaríem un munt de centres educatius que serien inviables en un entorn de lliure mercat: però no vegis tu quanta energia positiva i estimulant desvetllaríem a la societat catalana. I finalment, amb permís de la banca, podríem privatitzar definitivament les autopistes i així no les pagaríem dues o tres vegades...

La doctrina Cameron, vull dir Mas, ens obre en efecte infinites possibilitats de progrés i permetria multiplicar l'energia i l'eficàcia que tradicionalment han estat virtuts tan catalanes... I si a la samarreta del Barça hi poden posar el logo de la Qatar Foundation, qui diu que a la bandera catalana sigui impossible posar-hi el logo d'algun espònsor? Això sí, previ informe d'un institut d'heràldica catalana que també estaria privatitzat. Com TV3 o el CAC, evidentment: n'hi ha prou amb tenir un manual d'estil fet per algun funcionari públic.

Tenim al davant un camí brillant, en efecte. Un país privatitzat, liberalitzat, desregulat i hipervitaminat... Però, ara que hi penso, i si resulta que la millor oferta per gestionar TV3 la fa Intereconomía? El mercat, a vegades, té els seus petits inconvenients...

Ah, clar, calla, ara ja ho entenc! Sempre ens quedaria la nostra arma secreta, la pedra angular: el monopoli públic del control de l'equitat...