31 de Desembre de 2011

No sempre es tradueix en vots al PSC: aquest és un espai polític i social de fronteres i fidelitats difuses. Però existeix, i tant que sí, i té més futur del que sembla ara mateix. En podem dir "sòciocatalanisme", si volem. També s'hi valen altres noms o (in)definicions: catalanisme light, unionisme barrejat amb catalanitat, "benestarisme" "ni contigo ni sin ti"...

Contradictori, de geometria variable i difícil de reduir a una definició esmolada, contundent. Un espai que arrossega des de fa dècades l'acusació explícita o implícita de ser propi de gent tèbia, de catalans més o menys traïdors a la causa, d'espanyolistes vergonyants, d'andalusos metropolitans, d'un barcelonisme que ignora (o menysprea) Catalunya, de felipistes en vies de desaparició... Coses així. Mitges veritats i mitges mentides: la fórmula té alguns d'aquests ingredients, sí, però també molts d'altres.

Les valls obagues del sòciocatalanisme. Podríem afegir-hi una certa decepció amb Espanya, l'europeïsme entès com una (ja impossible) via de superació de l'esguinç emocional Catalunya/Espanya, l'eco de l'antic internacionalisme, l'herència del PSUC, la prudència i la mesura que no són cobardia sinó seny, la fredor envers els nacionalismes hiperexcitats, la nostàlgia d'una Espanya que ni ha existit ni existirà, el somni d'una mena de Catalunya a la californiana, les arrels de les immigracions del sud, el catalanisme que aspira a jugar un paper a Espanya però s'ha fet sempre un embolic perquè no té clar el terreny de joc ni a què juga... Tot això i molt més, en dosis variables, es troba en les valls obagues del sòciocatalanisme, sempre una mica a l'ombra fins que arriba el moment de votar i resulta que té més pes del que sembla en el debat mediàtic i polític.

Ser o/i no ser. Ni només Espanya ni només Catalunya. Ni cornuts ni pagar el beure. Mig espanyols mig catalans i ja sense el paraigua balsàmic de l'europeïsme, que se n'ha anat a fer punyetes i que en el fons -ja ho sabíem, però era bonic somiar- mai no va ser res més que un miratge. És en efecte el misteri de la santíssima trinitat: qüestió de fe. Ser i no ser del PSOE, ser i no ser un partit independent, ser estrany a Madrid (a segons quins cercles) i a Catalunya (també segons a on).

Sense recanvi a 15/20 anys vista. Aquest espai té més futur del que sembla en l'Espanya de Rajoy, que intel.ligentment busca no provocar el rebuig, no encendre més fogueres, no esverar el galliner. A quinze o vint anys vista té un problema seriós: les generacions de la immigració del sud desapareixeran del mapa i caldrà veure què passa amb les immigracions del segle XXI. Els andalusos no eren ni són estrangers, els moros i sudamericans sí que en són i ho continuen essent: el país té una falla sota els seus peus. I els joves en general no se senten gens ni mica atrets pel sòciocatalanisme...

Però a curt termini, l'espai del sòciocatalanisme té recorregut. Gràcies precisament a la seva pròpia confusió fundacional que el situa en una zona de frontissa. Sense grans discursos ni banderes, amb pocs himnes i menys mitologia, amb ideals que caldrà revisar a fons. En una època en la qual el nacionalisme convergent no té la força ni la visió del pujolisme (que va forjar el miratge d'una Catalunya més gran i autònoma del que realment era) i en la que l'independentisme fa molt soroll però no té la solvència necessària per guiar un país, és possible que el pas del temps, l'amargor de la crisi, les frustracions, les petites i grans tragèdies, la sensació de no anar enlloc, obrin una finestra per a aquest catalanisme no gaire seductor ni estimulant. Una finestra que revaloritzi les seves principals virtuts: no és anti-res, no és dogmàtic (ni pot ser-ne, perquè no té dogma), és permeable i flexible...

La Catalunya despullada i amb forats a les butxaques. Que això es tradueixi en vots o no ja és un altre tema: no per força. Però en una Catalunya obligada a mirar-se cara a cara al mirall, despullada, fràgil, sense litúrgia, amb forats a les butxaques (no atribuïbles només al parany fiscal), sense projecte clar de futur, possiblement anirem plantejant-nos les coses més en el terreny dels grisos que en el dels blancs i negres rotunds.

De tot plegat en pot sortir alguna cosa força interessant i fins i tot viable. Però segur, segur, què hi farem, molt menys excitant i bonica que les fantasies que ens han acabat portant a un carrer sense sortida.