e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

17 de Juny de 2011

            Per entendre el món, les persones (i els països) posem els altres països en capsetes en les quals hi ha lloc per a dues o tres etiquetes com a màxim. Així funciona, t'agradi o no la simplificació: si no te la creus massa, ajuda a situar-se, a etiquetar Alemanya, França, Gran Bretanya o Grècia, oi? En el gran mapa del món de tant en tant hi apareixen països virtuals: Escòcia, Catalunya, New York, Barcelona, Califòrnia, Quebec, Madrid... Si tens etiqueta global surts al mapa global.

            En temps del patriarca Pujol, que tenia una idea clara de Catalunya, el país apuntava alt: un dels quatre motors d'Europa. Apa. Que ens facin un raconet al costat de Baden-Württemberg, que ja venim. Era una il.lusió excessiva, sí, però tenia força: les idees mouen el món. Quan et comences a sentir campió, ets més a prop de ser-ne de veritat. Si no deixes d'entrenar-te, és clar. Aquella Catalunya no sabia què volia ser a dintre d'Espanya, però sí què volia ser al món. Tot i que tenia una capital que, coses de la política interna, anava per lliure olímpicament. Grinyolava, però funcionava.

            En els confusos anys del tripartit, el país va fer coses cap endins i va deixar de mirar cap en fora. Més que a la construcció de riquesa, ens dedicàvem a la gestió pública, a la inversió: és innegable que el país va millorar, més escoles i hospitals i carreteres, però el motor econòmic va quedar oblidat. Els paranys de la febre del totxo i l'animalada de l'excés de crèdit van fer la resta: anestèsia a raig. I de la confusió en poden sortir carreteres ben fetes, però mai una idea de país. L'Estatut és el paradigma d'aquella època: vam trigar poc a donar-lo per amortitzat.

            Mentrestant, el Gran Madrid es va treure del damunt tots els complexos a base d'abdominals, pàdel, matrícules i banderes gegantines i a Catalunya ens vam començar a fer un embolic. Sí, van créixer l'independentisme i la seva versió light, el sobiranisme, i va augmentar el malestar amb el Gran Madrid, i ens vam emprenyar com mones, però tot plegat ha desembocat en el no-res.

            Pel camí vam descobrir el que ja sabíem: que pagàvem a la caixa comuna molt més del que ens tocava, molt més del que era just. Més emprenyamenta (encara no en dèiem indignació) i una nova arma secreta que guanyaria totes les batalles: el concert, el pacte fiscal. Tornàvem a equivocar-nos, perquè una vegada més l'accent el posàvem en la recaptació de diners i no en la producció de diners, que és sempre la primera part de la pel.lícula. Però en fi, com que teníem raó i necessitàvem una bandera viable mentre ens pensàvem això de la idnependència i fèiem consultes i manifestacions, el pacte fiscal podia servir per una temporada. Perquè, per a la gent amb el cap més clar, era i és evident que pot ser excitant jugar a la independència, però és suïcida donar el pas si no tens una idea de país i no és compartida per una majoria elevada. Ara per ara no tenim cap de les dues coses. I consti que tenir una idea de país no significa per força proclamar la independència, com alguns ens volen fer creure: hi ha moltes més possibilitats.

            Ara, un grapat de brètols ens han posat de cop i volta davant del mirall. Tenim una imatge esfereïdora que ens ha deixat en estat de shock i que encara no hem processat, per molt que els del "Polònia" m'hagin fet ja un gag a correcuita. Les batalles campals, l'helicòpter, el Parlament assetjat... Les acampades van tenir la seva gràcia, les vam rebre com el que eren, una vàlvula d'escapament col.lectiva, una il.lusió de què estàvem fent alguna cosa, de què no ens deixaríem prendre més el pèl. Mal gestionades i sense lideratge, plenes d'eslògans però buides de projecte, passaran sense pena ni glòria: les desmuntaran, les oblidarem i hauran estat estèrils.

            Però les imatges de l'helicòpter i els diputats quedaran en la memòria.

            Quan les païm, ens obligaran a pensar quina mena de país som i volem ser. Ara, als ulls del món, una mini-Grècia. Als ulls del Gran Madrid, una mini-Grècia culpable, malgastadora, que posa en perill el dèficit públic espanyol i que a sobre no vol pagar la brutal quota de solidaritat que li pertoca.

            En resum: un país insignificant, endeutat, arruïnat i inestable. Ser grec no significa el mateix al segle XXI que als temps de Pèricles.

            Realment volem fer aquest trist paper? Sempre més una mena de cosa estranya a dintre del país de tercera fila que serà Espanya les properes dècades? De veritat no preferiríem enganxar-nos a França, que és la nostra única possibilitat real per enganxar-nos a Europa i sortir del paquet tenebrós de les penínsules europees del sud? O plantejar-nos seriosament que, si arribem a la conclusió que no podem o no es convé o no ens deixen deixar de ser espanyols, almenys que en siguem amb tots els drets, els ets i els uts, i que ens respectin?

            Si no ens responem a nosaltres mateixos, si no aclarim si volem estar entre els motors d'Europa o els motors d'helicòpter, acabarem en la via morta.

            I sense catenària, clar, que a Madrid no hi ha diners per reparar-la.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
741
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR