e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Juny de 2012

No és l'economia, no. És la democràcia l'autèntic problema. I després, tota la resta. Aquest país (Espanya, Catalunya inclosa per bé o per mal) té un enorme problema de "qualitat democràtica", com diuen els experts. Una manera elegant i fina de descriure el que pensa cada vegada més gent. Es a dir, que la política no ens serveix més enllà d'entretenir-nos en el dia a dia llançant-nos els plats pel cap. Plats aparentment "ideològics", suposadament "de dretes o d'esquerres", "espanyolistes o independentistes", però contaminats tots pel mateix virus, mortal de necessitat. Els ciutadans ens allunyem de la política, la veiem cada dia més com una cosa estranya, sorollosa, incomprensible. En realitat només ens allunyem d'aquesta manera de fer política, però no tenim recanvi. Alguns polítics espavilats intueixen el problema i volen cavalcar damunt les onades sense canviar res: es perden en vagues propostes de regeneració democràtica, meravellosament superficials, estètiques, mediàtiques, que s'obliden dos minuts després de formular-les. En el millor dels casos, resulta que la urgència és lluitar contra la crisi, ja ens dedicarem a les teories i els experiments més endavants. Primum vivere, deinde filosofare. I qui dia passa, any empeny.

Tenim un greu problema quan la solució a la nefasta etapa de Mafo al Banc d'Espanya és posar-hi governadors del PP per als propers anys. Una temporada tu, una altra jo, no fos cas que el Banc d'Espanya sigui una institució independent de veritat al servei de la ciutadania i controlada per la ciutadania. Al Tribunal Suprem ja veiem el que tenim, a més d'un vodevil eròtico-corrupte com el dels elefants reials: partidisme de via estreta en estat pur. Més tòxic, impossible. O sindicats i patronals enxufades a la respiració artificial que aporten els fons públics, administrats molt sovint des del interessos tàctics i de partit. Per no parlar dels mateixos partits, clar. O de l'ús demencial dels fons de reserva de la seguretat social, que no deixen de ser els nostres estalvis i no els de l'Estat: els dels ciutadans, no els de l'empresa comuna de gestió que també pertany als ciutadans. Sobre la catastròfica salvació de la banca no hi ha molt més a dir: es fa contra els ciutadans, no a favor dels ciutadans. Els banquers fan, desfan i faran el que els vingui de gust, toregen el poder polític, se'n serveixen, reparteixen favors a canvi, continuen enverinant el sistema, corcant-lo. Un extraterrestre diria que aquesta societat té un problema amb les lleis que regulen les hipoteques, oi? Doncs, no, aquesta no és la prioritat enlloc: com a molt, incursions cosmètiques, però res d'afrontar canvis en profunditat, que els amos del sistema -la banca- no ho permetrien.

I de tenir idees de cap a on ha d'anar el país en el futur, ni una, ara no toca, mai no toca: l'horitzó màxim són les properes eleccions, les properes llistes, les properes jugades i maniobres, els teus i els meus. Quatre anys com a màxim. Això si les enquestes no aconsellen avançar-les. O jugar a marejar la perdiu amb el famós pacte fiscal que ens ha de solucionar tots els problemes i que resultarà un bluff si algun dia s'aplica, cosa que no veurem: per recaptar impostos cal que el país funcioni. Primer s'ha de fer funcionar el país, no començar a pensar en recaptar. Per molt injust que sigui el sistema fiscal actual, que ho és. I d'exemples similars en trobaríem a cabassos. Els tenim cada dia i ja comença a costar que ens esgarrifin i ens esverin.

La veritat és que si per un moment jo fos la Merkel també estaria horroritzada i em costaria molt, molt, deixar diners a un país que sempre fa trampa, que es basa en la trampa, que no sap on va. No només perquè va dilapidar una fortuna en els anys daurats (igual com va dilapidar estúpidament la plata robada a Amèrica, fa quatre o cinc segles), sinó perquè ara es dedica a fer les coses a impulsos, segons qui pressiona, a mitges, a correcuita, i tampoc no aprofitarà els suposats efectes beneficiosos d'una estratègia austera i de sacrifici. Això segueix essent el campi qui pugui. I ni les retallades més demencials no es transformaran en empenta per al futur, com diu aquesta falsa teoria que ens volen vendre, sinó en un enfonsament més brutal en el forat negre.

El primer problema no és l'economia. És el país, la política, com a forma d'organitzar el país, la cosa pública, allò que és de tots i interessa a tots. Aquesta mena de política és la que ens està fallant greument. Igual com falla una ciutadania acostumada a ser exigent només amb el banc o el parc de la cantonada o amb el programa de festes però que en el fons no té ganes de fer-se major d'edat i mirar la crua realitat de la vida cara a cara i agafar les regnes del seu destí. El tenim delegat en la política, en aquesta manera de fer política, i no ens adonem que això justament és el que ens està enfonsant. No parlo d'aquest o de l'altre, d'un o altre partit, perquè a aquestes alçades és estèril veure la vida des d'aques prisma tan limitat. És el conjunt del sistema el que està greument avariat i ens està fallant.

Si al 2008, quan jugàvem a creure'ns que tot plegat era només una lleugera desacceleració, quan ja feia temps que algunes veus deien que anàvem cap al desastre, si aleshores ens haguéssin dit tot el que ens passaria fins al 2012, el país hauria esclatat. Primer, perquè un drogadicte necessita un procés per desenganxar-se, que comença en la voluntat d'alliberar-se. I segon, perquè l'empobriment és tan brutal, vist en perspectiva, que obliga a reaccionar a no ser que es faci suaument. I a sobre encara no hem acabat de consumar la tragèdia. Però aguantem i aguantem i aguantem.

El verí ens va matant sense que ens n'adonem, cada dia unes gotes a la sopa, que té un gust una mica estrany, però va passant... Sí, de tant en tant ens queixem, però l'endemà tenim el mateix plat i la mateixa sopa i les mateixes quatre gotes que van fent el seu efecte.

Què més haurà de passar perquè reaccionem i entenguem les arrels del drama que vivim? M'ho pregunto cada dia i no paro de sorprendre'm. Anem fent. Amb exemples extraordinaris de solidaritat i compromís, amb gent -a tot arreu- esforçant-se per aguantar, amb alguns visionaris buscant escletxes de futur... Tot el que vulguis, però no serveix de res, llevat de reduir una mica el dolor i l'angoixa, donar esperança: no és poc, però no és suficient, ja no. Però deu ser veritat que aquest és un país inconscient i capaç de resistir numantinament, d'apretar les dents i aguantar, acostumat a confiar en els miracles, servil amb el poder, amb tots els poders, incapaç de plantar-se serenament (aquí, quan ens plantem, acabem a garrotades) i posar-se a pensar amb generositat, amb dosis raonables d'egoïsme, amb visió de futur.

Bé, doncs. O fem un salt evolutiu com el que van representar els anys seixantes i setantes (que inclouen la transició imperfecta, però intel.ligent, per una vegada) o ens estarem condemnant a un futur que no ens mereixem i al qual no estem condemnats en absolut per cap designi diví. Es un problema de prendre consciència, que per força condueix a la política i després a la resta de qüestions que cal afrontar amb una visió nova. Però així, a base d'apedaçar els vaixells de l'Armada Invencible, no trigarem a enfonsar-nos. O a donar les claus, desesperats, a algú que ens dirà que sap el que s'ha de fer, sigui la Merkel o qualsevol il.luminat, i aquestes coses ja se sap com acaben... Però tranquils, que aquest diumenge els nostres germans bessons, els grecs, ens donaran una nova empenteta cap al naufragi...

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1633
4
Comentaris afegits 
Joan Rovira (Terrassa-Barcelona) 16-06-2012 - 09:21
Hem de ser brutalment realistes, exigir que ens diguin la veritat i afrontar-la. No podem enganyar-nos més. O ens fem majors d'edat políticament (és a dir, ens fem islandesos) o ens acabarem mereixent el país enfonsat que tindrem. Es temps de catarsi...
Carlos C. (Terrassa) 14-06-2012 - 17:21
Jo soc pessimista o vaja un optimista conscient de la realitat que lo envolta, no ens en sortirem, bé ens en sortirem però segurament no ens quedarà força ni per llepar-nos les ferides.
Carlos C, (Terrassa) 14-06-2012 - 16:54
Jo soc pessimista vaja o un optimista realista, no ens en sortirem, bé ens en sortirem però segurament no ens quedarà força ni per llepar-nos les ferides, Espanya una vegada més arriba tard, com tantes altres vegades a la seva història, revolució industrial? segle XVIII? No, a Espanya mes tard. Un del problemes com ben dius, es pensar a curt, dius en les pròximes eleccions, però es que aquí hi ha eleccions pràcticament cada any, locals, estatals, autonòmiques i europees, quasi res, i si, avui hem dilapidat el diners de l'època de bonança, igual que vam dilapidar la plata del continent Americà. No hagués estat millor que La Reforma, que Calvino hagués arribat també a la península Ibérica?. Ell va ser el primer que va dir que això de prestar diners a canvi de un interès no era "pecat", abans tan sol els jueus podien prestar diners amb interès, va se el embrió del capitalisme, però ràpidament Amberes,Flandès y part de la també calvinista Alemanya es va convertir en el centre financer més important del món, el qual prestava diners al Imperi Espanyol per les seves guerres, algunes religioses, a la fi no va haver prou amb tota la plata que podiem "rapiñar", per poder saldar el deute. Diuen que la història es repeteix, altre vegada Espanya, que si fos una empresa hauria de presentar Concurs d' Acreedors, amb tota les responsabilitats de particulars, els que menys, banquers i polítics, ha de demanar diners a la Europa protestant, Alemanya, Holanda, etc. etc. i jo em torno a preguntar, aquest País seria diferent si s'hagués convertit al protestantisme,?, Luter, Calvino...seria possible una altre Espanya, calvinista amb el que això implica, austeritat, esforç, treball?, en aquesta Espanya hi hauria una ministra de Foment, capaç de dir amb el que esta caient, que es faran tots el corredors ferroviaris que facin falta, mediterrani, central i atlàntic?. Si ,el problema es la política i com ciutadans tenim la responsabilitat de canviar les coses, però hi ha forces, hi ha ganes? es bo fer-se preguntes... jugarà España altre cop sense delanter centre? això es el que mes importa ara mateix...
carlos (Terrassa) 14-06-2012 - 16:24
pessimista o vaja un optimista realista, no ens en sortirem, bé ens en sortirem però segurament no ens quedarà força ni per llepar-nos les ferides, Espanya una vegada més arriba tard, com tantes altre vegades a la nostra història, revolució industrial? segle XVIII? No a Espanya mes tard. Un del problemes com ben dius, es pensar a curt, dius en les pròximes eleccions, però es que aquí hi ha eleccions pràcticament cada any, locals, estatals, autonòmiques i europees, quasi res, i si, avui hem dilapidat el diners de l'època de bonança, igual que vam dilapidar la plata del continent Americà. No hagués estat millor que La Reforma, que Calvino hagués arribat també a la península Ibérica?. Ell va ser el primer que va dir que això de prestar diners a canvi de un interès no era "pecat", abans tan sol els jueus podien prestar diners amb interès, va se el embrió del capitalisme, però ràpidament Amberes,Flandès y part de la també calvinista Alemanya es va convertir en el centre financer més important del món, el qual prestava diners al Imperi Espanyol per les seves guerres, algunes religioses, a la fi no va haver prou amb tota la plata que podiem "rapiñar" per poder saldar el deute. Diuen que la història es repeteix, altre vegada Espanya, que si fos una empresa hauria de presentar Concurs d' Acreedors, amb tota les responsabilitats de particulars, els que menys, banquers i polítics, ha de demanar diners a la Europa protestant, Alemanya, Holanda, etc. etc. i jo em torno a preguntar, aquest País seria diferent si s'hagués convertit al protestantisme,?, Luter, Calvino...seria possible una altre Espanya, calvinista amb el que això implica, austeritat, esforç, treball?, en aquesta Espanya hi hauria una ministra de Foment, capaç de dir amb el que esta caient, que es faran tots el corredors ferroviaris que facin falta, mediterrani, central i atlàntic?. Si ,el problema es la política i com ciutadans tenim la responsabilitat de canviar les coses, però hi ha forces, hi ha ganes? es bo fer-se preguntes... jugarà España altre cop sense delanter centre? això es el que mes importa ara mateix...
TORNAR