e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

16 de Setembre de 2012

Jo vaig ser unionista

Sí, ho confesso. Jo vaig ser unionista. A la meva manera, per lliure, però unionista al capdavall. Ara ja no sé què sóc. Tampoc no em treu el son: ja ho anirem veient, m'he resistit sempre a identificar-me amb una sola paraula, una sola etiqueta. Ara tampoc no cauré en el parany de la fe del convers ni del pensament màgic. Però el que sí començo a saber és el que ja no sóc. Espanya em fatiga profundament. Bé, Espanya no: la casta que la domina amb mà de ferro, la que posa Espanya al servei dels seus interessos, la que intoxica el poble espanyol amb una barreja de mites, veritats revelades i inqüestionables, tòpics, orgull patri i altres tècniques perquè la gent no pensi pel seu compte ni s'adoni del que es porta entre mans la casta. Funciona, s'ha de reconèixer. I si li afegeixes unes gotes d'elixir de teleescombraries, una dosi generosa d'anticatalanisme primari i ho guarneixes amb la bandera i l'himne, encara funciona millor. I seguirà funcionant: això no canviarà.

La crisi ha deixat a la vista les vergonyes de la casta, però la crisi catalana ajudarà a tancar files. I la intoxicació seguirà funcionant.

He deixat de creure en les virtuts imaginàries d'una Espanya plural, generosa, creativa, flexible, oberta. No ha estat en dos dies ni en dos anys. M'he anat refredant, distanciant. Es, més que altra cosa, una llarga i lenta decepció. Ni he caigut ni cauré en el simplisme de dir que Espanya ens oprimeix o Espanya ens roba, perquè les coses són força més complicades, perquè l'Estat en el qual vivim és democràtic (tot i els seus defectes), perquè aquest és un país força lliure i perquè reduir la qüestió econòmica a un robatori queda molt gràfic i contundent, però no és tota la veritat ni de lluny.

Tornem-hi: no són els andalusos o els extremenys qui roben els catalans, qui els oprimeixen i no els deixen marxar. És la casta, amb la seva voluntat de ser tan eterna i immutable com la idea d'Espanya sota la qual fan els seus negocis i es reparteixen el poder. Una casta que és de dretes i d'esquerres i de centre, amb formes i principis i valors molt diversos, faltaria més: posar tothom al mateix sac és un greu error. Però la casta, amb les seves contradiccions i desavinences, existeix i quan convé actua coordinadament.

Tindrem moltes oportunitats per veure-ho properament: la crisi catalana els amenaça seriosament. Per això, de moment, criden poc: s'han quedat fora de joc, estan pensant. No els menystinguem: en saben.

Deia que no sé què sóc ara, en aquest eix unió/secessió. Em costa creure que pel sol fet de ser independents tot anirà millor. En política no tinc cap mena de tendència al pensament màgic: les coses són complexes i demanen enfocar-les amb pensaments complexes. El que sí intueixo és que -en el cas que Catalunya aconsegueixi aclarir-se les idees i fer de l'independentisme una causa molt més transversal i majoritària- quan es funda un nou país pot aparèixer una força extraordinària. La que ens fa creure que tot és possible, que podem fer les coses millor, que cal defensar els interessos col.lectius de veritat, que el futur és al nostre abast. La força de la independència pot ser el big bang que aquest país necessita, l'energia per sortir del negre forat en el que hem caigut.

Això no passarà mentre Catalunya continuï a dintre d'Espanya. La casta dominant no té la més mínima intenció de canviar res, de convocar els espanyols a un esclat de creativitat, d'energia positiva, de canvi, d'il.lusió, de renovació. Ja s'ho faran si volen suïcidar-se i resignar-se a l'empobriment, però el cert és que Catalunya -si fem les coses bé, que ja ho veurem- té una oportunitat de no deixar-se arrossegar, d'agafar un altre camí i deixar enrera els vicis i frens d'una Espanya condemnada a assemblar-se a ella mateixa eternament. Per a mi, aquesta és una de les claus del moment històric que estem vivint.

La crisi econòmica, política, social, ens planteja una oportunitat, a més d'arruinar el present i el futur de milions de persones i de deixar un paisatge devastat, una societat desorientada, atemorida, deprimida. Ara és quan ens hem de plantejar si té cap sentit continuar fent les coses com abans, més o menys com s'han fet durant segles, que d'això va la recepta que ens vol imposar la casta dominant, amb tots els matisos i ideologies que es vulguin. Somiar en canviar Espanya és una fantasia. No canviarà. Ni vol ni la deixen mirar més enllà. El somni unionista, deutor de les il.lusions i febleses de la transició de l'Espanya franquista a la democràtica, s'ha esgotat per ell mateix i ha estat dinamitat a consciència, amb ganes.

És possible que Catalunya trobi la porta de sortida i un camí que ens il.lusioni com a país, que no trenqui pel mig aquesta societat, que desperti energia positiva i no amargor, que mantingui ponts amistosos amb Espanya, que integri la gran diversitat de Catalunyes que porta a dins?  Crec que sí, tot i que hi ha un munt de perills i paranys. Ho anirem veient, a mesura que anem sabent -almenys jo- què som, què volem ser. El primer pas és saber què no vols ser, què no ets ja. Per aquí es comença, oi?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
932
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR