e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

21 d'Octubre de 2011

De la rendició d'ETA està tot pràcticament dit. I el que no s'ha dit és el que passarà: que haurem de trobar camins estranys i també dolorosos, d'aquí a un temps, per tancar ferides, per pactar sortides, per evitar gangrenes futures. Però hi ha una pregunta que no ha estat feta. Jo porto fent-me-la molts, molts anys. I hi ha algunes altres persones, que a mi em consti, que també. 

Per què, en tots aquests anys, ningú no es va venjar?

Per què mai ningú no va agafar una pistola, una granada, un ganivet, el que tingués a mà, i se'n va anar a buscar els assasssins del seu marit o la seva dona, dels seus fills, del seu amic o amiga? La meva pregunta era i segueix essent la mateixa. I crec que en la resposta hi ha la raó per la qual aquest país ha aguantat estoicament, valerosament, tants assassinats, tanta crueltat, tant dolor, tanta misèria. 

No em refereixo pas, clar, a xapusses com el GAL, el senyor X, els barrionuevos i veras (i els roldans, eh?) i tota aquella pandilla de mortadel.los que havien vist massa pel.lis de la CIA, de bons i dolents, de mafiosos honorables i coses per l'estil. Allò era una altra cosa, que té un nom molt lleig: terrorisme d'Estat, emparat pel poder i la ràbia, però no per la llei ni la legitimitat. Ni per la decència.

Tampoc no nego, consideracions morals al marge que em fan trobar-ho abominable, que en un moment determinat no pugui ser útil practicar allò tan bíblic de "un ull per un ull, una dent per una dent". Desenganyem-nos: funciona. Al capdavall tothom acaba borni o desdentegat, sí, però durant un temps funciona. Si ho saps fer bé, que no és el cas. Per sort.

Penso en la venjança privada. La de l'home o la dona que han perdut una persona estimada i, tot i sabent que no la recuperaran mai, queden cegats pel dolor i la fúria, agafen un arma i van a buscar els assassins. Encara que puguin morir o acabar a la presó. Això no importa a aquells que agafen el camí de la venjança: buscaran els assassins allà on siguin, al racó més llunyà del món, i els retornaran el mal que han fet. 

Que això no hagi passat mai, en un país que ha tingut una tendència tan marcada a la brutalitat, als desastres de la guerra retratats per Goya, a les animalades comeses als dos bàndols durant la guerra civil, a les bestieses del franquisme, té el seu mèrit. I fa pensar que aquest país, tot i el soroll que ho enterboleix tot, potser ha après a fons alguna lliçó.

D'aquí a uns anys, amb una visió més calmada, amb el dolor controlat per grans dosis de sedants, ens haurem de tornar a fer la pregunta. Per què ningú, ningú, no va exercir el dret primitiu i brutal a la venjança. Ho hauria fet jo, si m'hagués trobat en circumstàncies similars?

No sóc cap mena de rambo, tot i que de petit m'agradava jugar a soldadets, però hi ha dies que penso que sí, que davant d'un cas així, potser hauria pogut agafar el camí de la venjança, per destructiu i inútil que fos. Depèn de tantes coses... I en aquest "depèn" hi ha la resposta a una pregunta que no està contaminada per politiqueries, però que diu molt del que hem aconseguit canviar i ser... Després de tantes matances i tanta sang, evidentment.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
277
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR