31 d'Octubre de 2012

Precisem, abans que res: la por als referèndums no és de tot Espanya, de tots els espanyols, sinó que és un tic de la política espanyola. Li tenen pànic als referèndums. Amb l'excusa que, com les armes, els carrega el diable. Per això, la Constitució dicta que com a molt seran consultius, amb algunes excepcions. I que els convoca el Rei a proposta del president del Govern, autoritzat pel Congrés: com si el Rei pogués dir que sí o que no. Els constitucionalistes filaran més prim, segur, i diran que el Rei només firma, però la redacció de l'article és com a mínim curiosa i suggestiva...

Es a dir, consultar el poble directament, el mínim possible i amb totes les precaucions. La casta política espanyola (abduïda per la casta econòmica en el cas de l'esquerra o hereditària en el cas de la dreta) no està per referèndums. Eleccions, sí, però ben manipulades amb la famosa Llei d'Hondt, no fos cas que es complís allò de "una persona, un vot", valga'm Déu, quin perill per a l'estabilitat de la pàtria. 

Votes cada quatre anys -o quan li ve de gust a qui convoca les eleccions anticipadament-i t'autodetermines que dóna gust veure-ho. 

Hi ha qui explica això a partir dels traumes i les pors de l'època de la transició, gloriosa i exemplar com cap altra a la història de la humanitat, sens dubte. El temor a la inestabilitat dels governs podria ser una de les causes. Una altra seria la prevenció davant les febrades i rauxes del poble espanyol al llarg de la seva dramàtica història: la millor vacuna és no donar-los la clau del referèndum ni de la iniciativa legislativa, no fos cas que el poble es cregui de veritat el cuentu de la sobirania nacional i decideixi exercir-la directament. I trobaríem segurament encara una tercera explicació, més lletja i de mal païr, en el fet -mai no acceptat, però evident- que la Constitució es va fer dintre d'unes línies vermelles traçades pels militars. Qui era aleshores i és encara el cap suprem de l'exèrcit? Ah, clar, ell no va dir mai ni mitja paraula, mai no va grapejar la Constitució... En fi, que sí, que els nens venen de París.

I ara un país perifèric, que forma part d'Espanya des de deu minuts després que Yahveh creés Adam i Eva, va i demana un referèndum a un Estat que és el summum de la democràcia universal, en el qual la gent s'autodetermina dia sí i dia també i la Constitució està destinada a durar intacta tres o quatre mil anys més, com a mínim...

I això en quatre dies. O en dos mesos i mig, si hem de ser més precisos. Molt poc temps perquè es facin a la idea, perquè admetin que un referèndum no és un artefacte diabòlic i que hi ha certes qüestions que demanen que la gent decideixi directament. No cal pas tot ni cada dos per tres, però no ens aniria gens malament si féssim referèndums vinculants (no consultius) en temes clau. Posats a donar idees, ja que el Congrés no troba temps per tractar el tema, se m'acut que un referèndum sobre les hipoteques i els rescats bancaris també estaria força bé... Igual així s'activaria, potser, aquella subcomissió que mai no acaba d'activar-se, per tractar un tema que afecta gairebé tothom. Potser així entendrien d'on parteix la desafecció envers la política...

Però no ens despistem: veurem abans el referèndum català que un sobre les hipoteques, la banca o coses així. Al temps. Però cal esperar una mica a que es facin a la idea i que perdin la por al vot del poble. O a que tinguin més fe en les virtuts d'Espanya i creguin, com l'anglès Cameron, que junts anirem millor però que no hi ha cap problema a preguntar-nos si volem anar plegats més enllà, amb totes les conseqüències. Vivim en un país on la Gran Bretanya era fa quatre dies, com qui diu, "la pérfida Albión": esdevenir britànics els ha costat segles i no tot han estat flors i violes, però per això mateix poden afrontar més intel.ligentment el desafiament d'una part dels escocesos.

Després del 25-N, enmig d'un formidable rebombori, aquestes castes que ara protegeixen els seus dominis rera els murs impenetrables de la Constitució s'adonaran que no tindran més remei que jugar al joc de la democràcia. Ja trobaran la manera, quan el discurs de les amenaces no funcioni. I si les apliquen de veritat, com diuen, faran molta trencadissa, sens dubte, però també la millor campanya possible perquè el referèndum acabi, després d'unes quantes crisis i tensions dures, amb un "sí" espectacular i massiu. De mèrits, n'estan fent per donar i vendre. I tot indica que en seguiran fent.

Amb la qual cosa, es donaran la raó a ells mateixos: veus com és millor no fer referèndums? Seria esperar massa que se n'adonéssin de què el problema no és tant el referèndum com una estratègia absolutament equivocada envers Catalunya durant, posem, uns trenta anys... S'haurien estalviat el referèndum, però això no ho reconeixeran mai.