e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 de Setembre de 2012

Hi ha coses que mai no canvien. Sempre tornen. Com Espanya. Té una forta tendència a ser la de sempre. Espanya s'agrada a ella mateixa com a mite. Un únic país amb lleugers matisos a tota la península: se sent còmode com a màxim amb allò de la "rica diversidad de sus regiones", reduïda a varietat de formatges al súper, embotits, festes i algunes danses folclòriques. Per mantenir el mite de la unitat peninsular suposadament "natural" ha d'oblidar sempre les excepcions "antinaturals" de Portugal i Andorra, com si no existíssin, agitar periòdicament la suposada ofensa que significa el penyal de Gibraltar (mai no entendran que no vulguin ser espanyols) i sobretot fer veure que no hi ha cap contradicció en els casos de les Canàries, Ceuta, Melilla o fins i tot el sagrat illot de Perejil. Hi afegeixes els toros, el nou mantra de la unitat de mercat (que significa el de sempre: deixem-nos de fer tonteries amb les autonomies i fem les coses com Déu mana), algun militar salvapàtries i unes quantes tertúlies televisives per escalfar el carrer a base d'anticatalanisme primari (mai antibasquisme, ni antiforalisme) i ja tens un retrat força aproximat del que Espanya tendeix a ser una i altra vegada. No té remei. Espanya no canviarà. Potser no pot, però segur que tampoc no vol.
 
La fantasia del "pacte fiscal" és un episodi més dels incomptables projectes i somnis que han volgut canviar Espanya des de Catalunya. Ni foralisme, ni federalisme, ni confederalisme no tenen cap mena de viabilitat real. Com tampoc no la té el pancatalanisme. Espanya està incòmoda fins i tot amb l'autonomisme. Se l'ha empassat perquè l'ha convertit en una altra cosa a les regions on no hi havia ni regionalisme: en un sistema polític clientel.lar, una xarxa de caciquismes de tota la vida, des de l'època dels íbers, amb uns tocs de restyling. En el cas basc, ha tolerat i finançat gustosament les seves vel.leïtats i desafeccions perquè era una manera de guanyar la Guerra del Nord. Pel que fa a Catalunya, no va tenir més remei als temps de la transició i n'ha desconfiat sempre, amb formes més o menys educades segons l'època. La "casta" que domina Espanya (diguem que el nucli dur de l'establishment) no s'ha refiat mai de Catalunya, que sempre ha buscat anar una mica més enllà: sabien que l'autonomisme era una porta falsa per a somnis més ambiciosos. D'aquí la frenada en sec del darrer Estatut, del que ningú ja no vol recordar-se'n. O el "ara no toca, però n'anem parlant sense presses" que serà la resposta a un pacte fiscal que a Catalunya -amb el cor a la mà- tampoc no se'l creu ningú.
 
La "casta" podria canviar Espanya? Podria impulsar els bondadosos valors d'una Espanya plural tantes vegades somiada des de Catalunya sense cap base real? Sí, clar, però hauria de cedir poder i diners. No ho farà. La clau de tot plegat és aquesta "casta" que té segrestada la idea mítica d'Espanya, que la projecta i l'alimenta i la reescalfa dia a dia. El terreny on se sent còmoda la "casta" és la península, potser només la "meseta": Europa els queda una mica lluny i el món encara més. Es una manera de veure el món com qualsevol altra. I de gestionar una sèrie d'interessos de classe que queden hàbilment difuminats i són venuts a la gran majoria a base de folclore, d'una bona dosi d'orgull hispànic, del "como en España no se vive bien en ninguna parte". Això funciona, ha funcionat i funcionarà, sobretot amb les capes de vernís i modernitat que s'hi han afegit els darrers anys. Llàstima que la crisi les estigui esquerdant...
 
Amb crisi o sense, però, Espanya no canviarà. La "casta" no es mourà ni un mil.límetre i si pot collar més fort, ho farà. L'asfíxia financera no deixa de ser una tècnica força subtil i intel.ligent: aquí a Catalunya encara hi ha gent a la que li agrada jugar amb el fantasma dels tancs, els legionaris o la guàrdia civil. Menystenen la sofisticació que pot arribar a assolir una "casta" que té al seu servei una molt bona maquinària estatal, que controla els intercanvis amb les "xarxes de castes autonòmiques" i les "xarxes de castes internacionals", que són les que estan aprofitant la crisi per imposar el model econòmic i social que els interessa. Les que han posat en Monti o en Draghi als llocs clau que ocupen, les que envien cartes a Zapatero o Rajoy i fan canviar constitucions en dos minuts, les que van fer grans negocis amb les trampes gregues i ara els fan amb els rescats, les que dominen els mercats financers i passen dels parlaments i les sobiranies populars, les que dirigeixen la gran política...
 
Catalunya, ara per ara, no té accés a aquestes "xarxes de castes internacionals", que són la clau per rebre un whatsapp o un e-mail amb un OK.
 
Sabent que Espanya no canviarà, que Catalunya està canviant acceleradament i que sense l'OK de les "xarxes de castes internacionals" no anem enlloc, hi ha un cert camí a recórrer si sabem què volem ser quan siguem grans i ens emancipem de la madrastra dels contes... Pensar que una o cent manis poden canviar la història o que un petit parlament pot proclamar la independència un bon dia a dos quarts de deu del matí és somiar truites. La Unió Europea ens acaba de mostrar el camí, o més exactament, el mur que bloqueja el camí: a fora de la Unió fa molt fred, si no ets britànic o suís. Però, dit això, per aquí es comença.
 
Per un país que acaba de tancar rotundament una etapa de la seva història i que ja no tornarà a ser el que era. 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
875
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR