e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

01 d'Abril de 2011

Ens han vist cara de tontos

Fem cara de tontos? M’hauré de mirar més atentament al mirall... Ho hauríem de fer tots i totes i preguntar-nos-ho amb sinceritat. Tinc cara de tonto/a? La resposta massiva segur que és un gran no, oi? Doncs no deixem que ens tractin com si fossim babaus. Justament ara el capitalisme (un sistema amb una extraordinària capacitat de regeneració i de canvi, ple d’una energia que segons com es canalitzi pot ser molt positiva o destructiva), s’està reinventant. El punt de partida, però, és una simple premisa: la gent és idiota, està molt espantada i ara cola tot.

            Un exemple. El president de Seat, un home d’idees clares i amb un projecte potent i coherent, té a l’agenda la negociació del proper conveni. I acaba d’enviar un missatge, subtil en la forma, brutal en el fons. I trampós, seguint la tendència actual a aixecar la camisa a la societat sencera, sense manies. James Muir diu fluixet, fluixet, que és recomanable que els sous es vinculin a la marxa de l’empresa, tot i que també s’ha de tenir en compte l’IPC, clar que sí. Una afirmació la mar de raonable, aparentment. Tècnicament en diuen vinculació de salaris a resultats. Traduit a la llengua del carrer: només t’apujarem el sou si l’empresa té beneficis. Va en la línia del que Frau Merkel va dictar fa unes setmanes al seu entremaliat alumne Zapatero, que va dient que sí a tot i després sempre intenta rebaixar el vi amb aigua. Cosa que l’honora, perquè intenta salvar els seus principis socials i posar un paraigua al poble. El diktat és: ara el que toca és oblidar-se’n d’apujar els sous amb l’IPC i fer-ho en funció de la productivitat i dels resultats.

            Primer parany: els sous no s’apugen amb l’IPC, simplement es corregeixen perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu. De la mateixa manera que les empreses corregeixen les tarifes, o les actualitzen, o compensen la inflació o qualsevol expressió per l’estil. Segon parany: no actualitzar els sous amb l’IPC és simplement rebaixar els sous i els costos de l’empresa. Tercer parany: els experts i els gurús neoliberals acusen els treballadors d’insolidaris o indiferents si pensen que poden aspirar a mantenir el poder adquisitiu quan l’empresa, per exemple, es veu obligada a no pujar preus o fins i tot a rebaixar-los perquè els seus productes siguin competitius.

            I t’acaben venent amb tota la naturalitat del món el nou mantra: els salaris han de vincular-se a productivitat i beneficis.

            Posem que sí, que fem veure que ens ho creiem, que no quedi per intentar-ho. I preguntem-nos ingènuament qui determina el que és la productivitat, qui la fa possible, i qui decideix sobre els beneficis. La direcció o propietat de l’empresa, oi? I els treballadors, en saben alguna cosa, d’aquesta mena de decisions? Intervenen d’alguna manera en el procés? Ui, no, que ho farien tot malbé: que treballin, que no facin el gandul, que es conformin amb el que bonament poguem pagar i amb tenir un lloc de treball, que siguin productius i competitius i entusiastes i compromesos encara que cobrin sis-cents euros, i ja veurem com van les coses, que el mercat està molt fotut.

            Aquest és el gran parany. A Alemanya, per exemple, on està casualment la casa mare de la Seat, hi ha mecanismes perquè els sindicats i els treballadors intervinguin en les decisions empresarials i n’estiguin informats. Es a dir, perquè comparteixin la marxa de l’empresa. Clar que això implica tenir sindicats seriosos, cosa que aquí no hem vist mai, i clar que implica també ser alemany i no pensar-nos que en som, com abans, quan ens agradava que diguéssin allò de “los españoles son los alemanes del sur” o com ara el president Mas, que ens presenta com els alemanys de l’est de la península.  Aquí està el truc: tu treballa i no preguntis, que nosaltres ja prenem les decisions i ja et direm què és productivitat i com anem de beneficis. Decisions que per exemple permeten tenir molt menys beneficis dels que es podria (ja se sap, pequè s’ho emporti Hisenda…), o incrementar el patrimoni dels propietaris, o incrementar els beneficis per a accionistes a costa dels treballadors, o dedicar quantitats excessives als costos immobiliaris, o fer inversions equivocades, o no innovar res i esperar que canvii el vent, o rebaixar el sou dels conserges i repartir bonus als directius. Cosetes així, sense importància.

            Tot això té una explicació: han vist cara de tontos. Després de vendre’ns l’operació rescat de les caixes i dels bancs (aquesta és més indirecta i subtil, lligada a la misteriosa desaparició del forat immobiliari), o la tisorada de les pensions que no resol res per al futur, o tantes i tantes coses que aquests mesos van caient enmig de la indiferència generalitzada, estan segurs que som tontos. Posen cara seriosa, trien acuradament les paraules perquè tinguin un to professional i tècnic inqüestionable i ens diuen mentides ben grosses perfectament embolcallades: cal anar pensant a vincular els salaris a la marxa de l’empresa, al posicionament en el mercat, als factors macroeconòmics i si molt convé a les fluctuacions borsàries, que també queda molt professional i és igualment incomprensible per a la majoria.

Ja tenim servida una nova retallada, amb tota la naturalitat del món. I tots tan contents, perquè ja se sap, hem de fer sacrificis i remar tots en la mateixa direcció…

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1106
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR