27 de Juliol de 2011

Si la matança d'Oslo i de l'illa d'Utoya hagués estat obra d'un fanàtic islamista ja li hauríem posat l'etiqueta que li escau. La de terrorista. Estaríem parlant de l'islamisme radical, del terrorisme d'Al Qaeda, dels imams i de totes les xarxes que s'han anat construint a Europa els darrers anys per portar el dolor i la destrucció a Occident en nom de la guerra santa. Tot Europa, histèrica, estaria en estat d'alerta màxima i a Noruega, que està donant una sàbia i serena resposta a aquest drama, ja estarien parlant de noves mesures de control, de seguretat, de més policies i millor armats..

Però resulta que no. Que l'individu que va executar la matança era un tipus blanquet i rosset, amb ulls freds, un ari, un nòrdic, i que respòn a l'ideal físic dels europeus del nord. Per tant, l'etiqueta que li hem posat és una altra. L'assassí noruec. L'assassí d'Oslo. El franctirador. L'ultradretà. L'autor de la massacre. Un malalt mental, un boig. L'autor de l'atemptat (tot i que "atemptat" ha estat una paraula poc freqüent en aquest cas).

La paraula "terrorista" s'ha utilitzat poquíssim (una excepció és l'e-notícies) per etiquetar-lo: no encaixa en el perfil. Perquè ell és dels "nostres" i els terroristes són els "altres".

Vet aquí com aquest xicot "que semblava tan normal" (com Hitler), amb la seva granjeta noruega, amb les seves petites rareses (les "normals", les que no feien pas sospitar que fos un assassí en potència), amb la seva vida normal, ha guanyat ja una primera batalla. El seu programa demencial per fer una Europa pura (quan algú parla de puresa, ja podem començar a tremolar) queda encara molt lluny, però ha aconseguit no ser etiquetat com qualsevol terrorista barbut. Es a dir, ha estat etiquetat com un europeu. I no ha fet saltar totes les alarmes a Europa: el fenòmen de l'ultradreta anirà escampant-se tranquil.lament els propers anys, delicadament separat de la bogeria d'un assassí considerat com una excepció, un cas aïllat. L'exemplar reacció noruega ajuda a que sigui així, per desgràcia en aquest cas: si haguessin tret els tancs al carrer (sense munició, clar, perquè per a això en aquell país de policies desarmats deu fer falta que es declari la tercera guerra mundial), el dramatisme de la reacció hauria forçat altres reaccions en cadena.

Però aquesta sobrietat, aquestes nobles referències a la pau i la democràcia, no ajuden. L'ultradreta europea ha callat i sap que no s'ha de fer veure durant una temporada: ara no toca excitar les baixes passions, el que els convé és desmarcar-se del terrorista que no era un terrorista. A Catalunya ho acabem de veure: Anglada condemna la matança, es proclama "partit identitari" i nega que sigui islamòfob o xenòfob. Ha complert amb el ritual, faltaria més. I nosaltres fem veure que ens ho creiem, oi?

Així, el sistema continuarà acollint al seu interior aquells ous de la serp dels anys vint i trenta, a l'espera del moment històric propici, del llamp de desesperació que no és improbable que ens caigui al damunt els propers anys. L'ultradreta s'ha normalitzat en els sistemes democràtics i anirà aixecant la veu sense escandalitzar ningú, aprofitant-se dels errors del sistema, de la fallida general de l'esquerra, de l'empobriment, de la sensació de no tenir futur que s'escampa per les terres de la Des-Unió Europea.

Quan arribi el moment (que no és impossible, però ara per ara tampoc no és molt probable) ells estaran al lloc adequat, hauran deixat de provocar la reacció dels anticossos i podran aixecar el dit i tocar la vella música tan seductora: nosaltres tenim "la solució final" a tots els vostres problemes, l'únic que us demanem a canvi és que us veneu la vostra ànima...