e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

25 de Setembre de 2012

Els que faran 30 anys cap al 2030 (o una mica abans)

Intentar entendre el present des del present és difícil. Però entendre'l des del futur és dificilíssim: vivim inexorablement en el present, només tenim el present, el futur no existeix, el passat ja va quedar enrera per sempre. Tanmateix, persones o pobles, ens sentim vius no només perquè existim, sinó perquè somiem, imaginem, projectem un futur. Millor, clar, sempre millor. No igual, no pitjor. Millor.

Quan pensem en el futur no ens abandonem a la resignació de l'anar fent, anar tirant, sobreviure, qui dia passa, any empeny. Volem saber cap a on empenyem, per què, per a què. Hi ha coses que desitgem encara que no sabem com aconseguir-les. Ni si les aconseguirem. No importa. Les generacions passades ens transmeten les seves frustracions i amargures, la crua realitat de les misèries i limitacions humanes. Cal tenir-les presents per no enganyar-se més del compte, però també deixar-les de banda. Les generacions passades són això, passades, ja van fer el seu camí, ja van tenir el seu temps per als somnis i les decepcions, ja van aprendre les seves lliçons.

Jo vinc de dues famílies que formen part de relats molt diferents. L'una, la de la meva mare, explica la història de la terra, la terra que existeix sense que calgui saber a quin país pertany. D'oliveres i vinyes, de terra pobra, de pessetes estalviades amb molt sacrifici i gastades amb molt de seny, de l'hort que cal treballar cada dia, del petit corral, de veritats senzilles, de mirar sempre al cel per saber quin temps farà. Una família que viu mentre la història transcorre, que no necessita tenir consciència de la història, llunyana com la veu metàl.lica de la ràdio que explica què passa al món, a un món llunyà que de tant en tant arriba al poble: un telèfon, una moto, un cotxe, una guerra, una cooperativa...

L'altra, la del meu pare, és la del país-fàbrica, el país que abandona lentament la terra i la canvia per tel.lers i enginyers anglesos i canals d'aigua que mouen les màquines. El país que baixa de les muntanyes cap a la gran ciutat, generació a generació. El país que descobreix la injustícia, la política, els paranys del clericalisme (no de la religió, que és una altra cosa), que juga a la guerra, que persegueix i és perseguit, que crema esglésies i és cremat, que té ànsies de llibertat però les confón sovint amb la venjança, que ha de buscar camins d'exili però que també va empènyer altres a seguir els mateixos camins... La dels supervivents de mil batalles que van voler oblidar-ho tot, amagar-ho tot, que no van tenir l'oportunitat de repensar el passat fet de somnis i malsons, de meravelles i atrocitats, que van resistir i resistir i resistir i se'n van oblidar de per què resistien, per què havien lluitat.

Uns i altres van travessar les llargues dècades del "cuartel", de les presons, del país turmentat, de les culpes repartides i no resoltes, de les misèries i les ganes, dels nous projectes, de les neveres i les vespes i els sis-cents, del benestar que mica a mica feia oblidar les estretors de tants anys.

A la següent generació ens va costar entendre alguna cosa, perquè ningú no ens va explicar res. La por havia creat una teranyina que ho amagava i confonia tot. A mi un dia, de molt petit, unes monges em van posar una bandereta espanyola a les mans per donar la benvinguda a Franco. Uns anys després, em van donar festa a l'escola perquè Franco havia mort. Qui era Franco? "El Quiquet dels sellus", em deien. Tu juga, nen, quan siguis gran ja ho entendràs. A casa hi havia una col.lecció quasi clandestina del Patufet, alguns llibres d'un besavi que s'havien salvat d'una foguera als anys quaranta. De tant en tant, quan anàvem a veure els altres avis, era la terra, l'hort, la vinya, el corral, la riera, el país, la vida sense paraules. 

Ara, quan ja tinc l'edat que tenia el meu pare quan jo tenia disset, divuit, vint anys, penso en els nois i noies adolescents, joves, que comencen a viure, que tenen una vida per davant i un món per descobrir. Jo també tinc encara algunes coses per descobrir, no sé si moltes o poques, però ells en tenen més. I alguna responsabilitat moral, algun deute, dec tenir envers aquestes generacions que ara mateix són el futur. El seu i el meu, perquè el meu dependrà cada vegada més d'ells, tot i que penso dir-hi la meva i fer-me responsable de mi mateix fins al final. Recordo que als disset anys em sentia roig, ple de banderes vermelles, i mira que les banderes no m'han acabat de fer mai el pes, ni ara ni abans ni mai. Somiava móns millors, vides millors, era ingenu, clar. Havia d'aprendre moltes coses encara, coses que em podien haver convertit en un cínic, en un desenganyat de la vida, en un resignat, però no. Tindré més arrugues i començaré a portar ulleres per llegir, però gràcies a Déu i al Diable encara entenc els nois i noies de disset anys.

No en conec cap que d'una o altra manera no faci onejar una estelada. Ja sé que n'hi ha d'altres, clar, que estan en altres dimensions, més aviat desconegudes.  Però els que són més vius, més persones, senten una bandera, valoren el sabor dels tomàquets de l'hort, no es resignen a la desigualtat que castiga les dones, tenen somnis de llibertat, de progrés, de felicitat.

Són el meu futur, el nostre. Cap generació té dret a carregar sobre les espatlles de les següents el pes de les seves decepcions, dels seus fracassos. No tot es pot reduir a números, a històries dels avantpassats, a política barata del dia a dia, a mercats, a feina, a diners. Cal saber quan és el moment dels somnis, quan és possible fer un món millor. Va ser possible als anys setantes i vuitantes, i ara ho torna a ser. Catalunya lliure? No, persones lliures, homes i dones amb un somni de llibertat. Generacions que ho tenen tot per fer, que ja toparan amb els seus fracassos, les seves frustracions, però no cal que sigui demà ni avui. Que algun dia descobriran els secrets dels avis i les àvies, dels besavis i les besàvies, dels pares i les mares, els seus propis secrets.

El seu temps comença ara, barrejat amb les polítiques i politiqueries de sempre, amb els comptes d'explotació, amb els mileurismes i els sis-cents-eurismes, amb les retallades.

Potser que els donem una oportunitat, no? Potser tenen dret a autodeterminar-se... Sempre ho podem fer una mica millor del que van fer amb nosaltres. Crec que li dec això a la gent que em va precedir, però sobretot a la que em sobreviurà. Perquè el futur, certament, no existeix. Però el present, només el present, el realisme dels que ja només poden viure en el present i en allò-que-pot-ser, acaba matant tots els futurs possibles. Crec que ara toca que pensem en el seu futur, el dels que tindran trenta anys cap al 2030, o una mica abans o després, que no es mereixen tenir un futur pitjor que els que vam complir els trenta anys a finals del segle XX...  L'any dels Jocs Olímpics, exactament, almenys jo. I no penso només en mi ni en aquell any.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
775
1
Comentaris afegits 
Mangels (tsa) 25-09-2012 - 23:20
Els hem de donar una oportunitat als joves i tamb ens l'hem de donar a nosaltres, una generaci que havia de tenir tot el que no van tenir els nostres pares. Hem d'ajudar-los a tenir un futur millor. Enhorabona per l'article.
TORNAR