e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 d'Abril de 2011

Els islandesos o els grecs d'Espanya?

Fa mesos que ens fem la pregunta. Com i quan petarà això de la crisi? Quan sortirà la gent al carrer i dirà prou? Ja anem tenint alguna resposta, en calent: les protestes dels metges i de la sanitat. Catalunya ha començat abans el viacrucis de les retallades, en part perquè la Generalitat està ofegada, en part perquè l’ànima liberal de CiU s’ha imposat a la seva altra ànima, que podríem definir com a social-cristiana.

En alguna cosa havíem de ser líders, els primers d’Espanya. En tisorades, de moment tot just esbossades, improvisades a correcuita, corregides, plantejades com a globus sonda a veure quina cara hi posem… La preparació psicològica està servida: amb pinzellades gruixudes i negres. El país està fatal, preparem-nos per passar-les canutes. Anem a socialitzar pèrdues, a repartir dèficits entre els de sempre. Però tranquils, la culpa és del tripartit i d’Espanya, i per passar l’estona podem somiar amb el miratge de la independència i la terra promesa, el paradís que ens espera al final del llarg i incert camí.

El relat que ens estan inoculant funciona. Temps al temps. La seva força es basa en la composició: un mix de veritats i de mentides. No és pas que Espanya o el tripartit no tinguin cap culpa, però tampoc no les tenen totes. Cert que van prémer a fons l’accelerador del deute i del dèficit en la primera fase de la crisi, fins que els prestamistes van dir prou i ens van passar un full amb els deures que havíem de fer. També és cert que tant l’anterior govern català com l’actual govern espanyol van recórrer al dèficit i al deute per crear un coixí social d’urgència que frenés la patacada, amb la ingènua esperança que la crisi fos passatgera o més lleu.

Però aquesta no és l’arrel de la crisi, sinó només una part –interessadament subratllada- de la pel.lícula. La bogeria financera, la febre dels totxos d’or, el crèdit privat a dojo, el deute privat que multiplica el públic i que és l’autèntic problema d’aquest país, el futur construit a base de visa, la injustícia profunda d’un sistema fiscal ple d’escapatòries per als més poderosos… Aquesta és la sinopsi del drama que estem vivint i que viurem els propers anys. Però ens l’amaguen sistemàticament, posant el focus en els forats de les finances públiques.

Ara no aniran molt més enllà. No toca: hi ha eleccions a la vista. I és més prudent guanyar temps i refredar els carrers, les protestes, la mala maror, la indignació. Cal una preparació més llarga i intensa per passar a la següent fase, a Catalunya i a tot Espanya.

Passat el 22-M, el relat liberal entrarà en una fase més aguda i descarada. Complementat amb el descobriment de la veritat oculta a moltes altres administracions, una vegada superada la fase electoral, a partir de mitjans de juny. Després vindrà l’aparent parèntesi de l’estiu: ens seguiran inoculant el relat dominant, mentre nosaltres ens n’anem de vacances. Xifres, xifres i més xifres. Forats per tot arreu. Missatges de sacrifici i fortalesa. Ens en sortirem, tot i que ens costarà: és hora de fer pinya. Semblarà que estem fotuts però que les coses segueixen el seu curs natural. Farà solet, que és de franc, anirem a la platja, retallarem despeses i farem menys turisme, anirem tirant.

I a la tardor vindrà l’autèntica patacada. Convençuts que som els alemanys d’Espanya, descobrirem que haurem de triar entre ser els islandesos o els grecs. Entre pagar la factura i callar, com els grecs, i acceptar la ruïna completa i les retallades que tinguin a bé, o plantejar-nos seriosament transformar la indignació en una revolta cívica a l’estil islandès. Ens deixaran, això sí, remugar una mica:  en el guió previst s’admeten protestes, cassolades, vagues i altres expressions de mala llet col.lectiva, a condició que serveixin per esbravar-nos i no per canviar el guió general.

Servirà l’agitació sobiranista com a psicotròpic col.lectiu? Probablement, sí: necessitem esperances, somnis, paradisos futurs. Un dia serem independents, ens sortiran els euros per les orelles i lligarem els gossos amb llonganisses. Quin dia? Ja ho anirem concretant, un dia, un dia… Però a la mateixa tardor tindrem en Rubalcaba exercint de candidat i president-bis i en Rajoy fent ja les maletes cap a la Moncloa. No és impossible que es quedi sense desfer les maletes i amb el camió del trasllat a la porta: entre la tardor i la primavera haurem de decidir si ens mengem la crisi amb una esquerra desnortada però que no està disposada a fer-se l’harakiri del tot o amb una dreta que ja esmola les tisores de veritat.

El 2012 no sabem si veurem el final del món, però si el món continua i es desmenteixen les negres profecies del calendari dels maies, el que no veurem és el final d’Espanya.

El gran debat dels propers dos o tres anys és el final o la salvació del model de societat del benestar. La qual cosa ens porta a decidir si fem d’islandesos o de grecs, abans de pensar si en el futur podrem ser els franco-alemanys de la Marca Hispànica, convertida novament en frontera del nucli dur d’Europa.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
950
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR