e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

24 de Setembre de 2012

Qui només té ulls per al seu melic, acaba sempre així: no se n'adona d'on està el problema. Aquest és el drama de la casta hispànica (la que sempre parla en nom d'Espanya, com un ventríloc), que està tan encantada d'haver-se conegut, tan convençuda que Déu és espanyol i madridista, que no se n'ha adonat que hauria pogut dominar Catalunya pels segles dels segles amén si hagués tingut un mínim d'intel.ligència emocional o política. O mà esquerra, vaja.

La casta, però, és chula i va de sobrada. No ha entès mai que és bo que l'altre es guanyi la darrera pesseta. Supèrbia, gula i avarícia barrejades. La casta, a més, és absolutament ibèrica, com el pernil: li ha fet sempre pànic mirar més enllà dels Pirineus, excepte per anar a gastar-se uns calerons quanyats honradament, con el sudor de su frente, sí. A gastar, on sigui. A aprendre, enlloc, que ja són i han estat sempre prou savis. Sabran anglès, si cal, però no entendran res de la cultura anglosaxona ni americana excepte el puntillo aquell tan xulesc, allò de fer el favor a la resta de la humanitat de portar-los a la civilització tant si volen com si no. Podran aprendre alemany, però no se'ls encomanarà mai el federalisme ni l'horror al nazisme o al feixisme. Perquè en el fons només saben entendre el món des del melic del castellà, de la llengua de l'imperi que no va poder ser i que en el fons sempre intenten reeditar, un fracàs rere l'altre. Ja se sap, el castellà, l'unica llengua que es pronuncia igual com s'escriu, la dels 400 milions: ni tan sols es molesten a entendre la seva pròpia llengua... 

Tot això els ha impedit captar, al llarg de la història, la profunda feblesa sentimental dels catalans. Mira que era fàcil tenir-nos contents, calladets, treballant, pagant impostos. Clar que esperar una mica d'intel.ligència emocional de Felip V, d'Alfons XIII, de Franco, d'Aznar i de tants altres és somiar truites. Sembla que la qüestió rau en el caràcter autoritari, però no. Hi ha, per desgràcia, una llarga tradició jacobina i republicana d'esquerres, que seria ofensiu i injust titllar d'autoritària, però que també ha tingut la intel.ligència emocional sota zero en relació a Catalunya.

Amb el País Basc han estat senzillament pragmàtics: allà hi havia una guerra no reconeguda i s'hi valia tot, a qualsevol preu. Guerra bruta o paradís fiscal o confederació foral o la lluna en un cove, tant se val. A Catalunya, ni cas. 

Fins al 2010, van tenir temps de reconduir les coses. Zapatero va tenir la darrera oportunitat i, lleuger com era, va anar de flor en flor fins que es van acabar les flors, va arribar l'hivern i va començar a fer fred, molt fred. Ell va tenir el darrer vot de confiança a la casta hispànica i no se'n va ni adonar. Com de tantes coses, al capdavall... 

Ens imaginem què hauria passat si Franco hagués permès una mica el català, si hagués ballat una sardana a la plaça Catalunya o l'hagués parlat a la intimitat? Millor ni pensar-hi, perquè encara estaríem bavejant.

O si Aznar hagués donat llum verda a un senzill adhesiu a les matrícules dels cotxes?

O si cada vegada que mil milions d'euros arribaven a Madrid, haguéssin donat les gràcies o construït una autopista de peatge?

O si la casta hispànica hagués reconegut Barcelona com una segona capital espanyola, només dos mil.límetres per sota de Madrid?

O que haguéssin aprovat l'Estatutet, amb quatre retocs no menors però subtils, intel.ligents, embolcallats en exagerades expressions d'amor i fraternitat eterna i reconeixement simbòlic de l'assimetria nacional?

S'haurien guanyat Catalunya.

Un dia hi cauran: mira que hagués estat fàcil. Però per a això cal intel.ligència emocional i política, captar la psicologia de l'altre, tenir clar que no importen massa les formes si s'aconsegueix l'objectiu final.

Ara ja no té remei, s'hi posin com s'hi posin. S'ha trencat. Ni Puerto Rico, ni Andorra, ni Llívia: no funcionarà. Encara que Mas intenti nedar i guardar la roba, amb un punt èpic però sense llançar-se a la piscina fins que hi sigui tothom, no funcionarà. Encara que el gallec Rajoy, més fi del que sembla, faci rebaixar el to i obri els braços i ofereixi diàleg, no funcionarà. Era qüestió de carinyo, de res més. I de respecte.

Mira que tenien pistes des del segle XVIII: "...a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". Era això i si haguéssin seguit aquest camí, ara s'estalviarien l'ensurt, el discurs tronat de la por, les bravates de militars franquistes, el Rei escrivint cartes als reis al blog de la Zarzuela, les amenaces dels mercats i alguns titulars de la premsa anglosaxona desafecta, sempre amb escasíssimes simpaties envers l'antiga Espanya imperial... Clar, la pèrfida Albión, oi?

Haver-hi pensat abans. Perquè han tingut segles per pensar-hi. Mira que era fàcil... I encara els estaríem agraïts.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
811
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR