e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Gener de 2012

La fantasia de l'Estatut va acabar primer en un vodevil amarg i finalment en un malson. Després de molta teràpia i gràcies a la crisi que està escombrant tot el món anterior al 2008, hem aconseguit gairebé oblidar aquell primer intent de trencar les costures de la Constitució. El tret va sortir per la culata, després d'excelsos estudis jurídics i complexes kamasutres polítics que buscaven demostrar la quadratura del cercle. Plantejat i executat tot de la manera més desastrosa i caòtica possible, enmig dels alegres vaivens del tripartit-1 i les frivolitats del Zapatero-1, va acabar com el rosari de l'aurora. Tan malament que és com si aquest país ja no tingués Estatut: fa iu-iu fins i tot esmentar-lo.

Ara anem de camí cap a la segona fantasia, la del pacte fiscal. Com sempre, buscant dreceres imaginatives per una banda, per escalfar una mica el catalanisme frustrat i destrempat d'aquests anys, sense renunciar a pactismes pragmàtics. La millor manera de fer-se un embolic important, que és com acabarà tot plegat. I amb un detallet que sembla circumstancial però que ho capgira tot: Catalunya ha passat a ser un país arruïnat, hipotecat, desacreditat i a un pas de la fallida. Posició de força, en diuen d'això, efectivament. No érem un dels motors d'Europa, com predicava el pujolisme quan feia de "màgicandreu", però conservàvem força intacte un prestigi, una imatge de país seriós.

Si no pagues les nòmines ni les factures la seriositat se'n va a fer punyetes. El mateix li passa a Espanya com a Estat: credibilitat sota mínims. Però les claus de la caixa i la màquina de fer lleis són a Madrid (no "de Madrid", com a alguns els agrada dir per confondre i embolicar la troca) i aquí n'hi ha que porten anys i panys fent veure que no ho saben perfectament. De manera que la crisi ha posat Catalunya i el conjunt de les autonomies (amb l'excepció del país semi-independent del nord i el seu estratègic contrapès navarrés) al seu lloc. Una llàstima, sí, però les coses són com són, la qual cosa no per força vol dir del tot dolentes o del tot bones. Ignorar la realitat és just el que ara aquest país no es pot permetre.

Doncs res, fot-li, sant tornem-hi. La fantasia del pacte fiscal continua passejant-se per la política catalana, en part com un consol per les misèries del present i en part com a contrapunt a pactes lògics i fins a cert punt virtuosos entre CiU i PP: a Espanya li urgeix estabilitzar-se i l'ADN del catalanisme europeïsta/regenerador no li deixa escapatòria. Després de tant flirtejar amb el sobiranisme, aquí ens tens, sostenint la pesada llosa d'una Espanya viciada i inviable.

O sigui que somiem pactes fiscals i les truites autonòmiques que facin falta. El president Mas (a qui li hem d'agrair que faci de president seriós, hi estiguem o no d'acord) necessita animar la parròquia de tant en tant, evidentment. I treu a passejar la fantasia fiscal, els greuges, els expolis: la solució a tots els nostres mals sense trencar ni un sol plat. Però com que això està molt verd i de moment és rebut només amb bones paraules (en un altre moment, senzillament rebrien un cop de porta als morros), ha de pujar l'aposta. Fins arribar a parlar de trencar les costures de la Constitució. Apa, som-hi! Com es fa això? Claríssim: buscant camins de confrontació que en el fons són d'autoafirmació, explorant canals legals que ens portaran ves a saber on, exprement la intel.ligència jurídica de ves a saber qui (encarreguem ja uns quants informes?) i no sé què més. Ah, sí, me n'oblidava: coratge. Sobretot molt coratge.

En paral.lel, el president Pujol confessant-se dels seus pecats i beneïnt la insubmissió fiscal d'uns quants agosarats patriotes. Més costures trencades, oi? Espera't que arribin els requeriments, els recàrrecs i els embargaments.

I així anem, exactament cap a enlloc. Mentre el món gira a velocitat vertiginosa, s'enfonsa tot un model social i econòmic i al mateix temps apareixen oportunitats (o urgències) de fer les coses d'una altra manera, aquí continuem donant voltes sobre el mateix, una i altra vegada. Un cercle viciós i viciat que es mou molt però no avança gens. Amb la de coses útils -i difícils, sí- que podríem fer. O no érem el país que anava per feina?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1458
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR