02 d'Abril de 2011

Suárez va ser president del govern durant cinc anys, conspiració de govern de concentració i cop d’estat inclosos. Calvo Sotelo no va arribar a dos anys: era un president interí. Felipe González va estar al poder tretze anys i mig, un rècord, igual que la seva "dolça" derrota electoral, insòlita entre els presidents. Aznar va decidir que només hi estaria dos mandats, vuit anys. I va complir: en això no va mentir. I Zapatero, que no havia fet una promesa tan solemne però tampoc se n’havia estat de jugar amb la idea, al final també haurà estat president durant dos mandats. La mitjana d’estada a la Moncloa dels cinc presidents espanyols s’acosta als vuit anys.

A Catalunya, una societat molt més democràtica que la resta d’Espanya, les coses han anat just a l’inrevés i la mitjana d’anys d’estada al poder és molt més elevada  a causa de la llarguísima etapa Pujol, que va ser president vint-i-tres anys. Pasqual Maragall, en va ser tres anys, i José Montilla, quatre. Artur Mas, si troba el guió per agafar el timó, té tots els números per ser president un parell de mandats.

Zapatero ha estat fidel al paper que ell mateix va decidir representar. Cert que se li ha acabat la benzina a mig viatge, però tinc els meus dubtes que no hagués estat capaç de guanyar les eleccions a l’últim minut i pels pèls davant d’un Rajoy que no il.lusiona ni els seus: la baraka de Zapatero és legendària. Ara ja no ho sabrem mai, una llàstima…

Els vuit anys de president i la decisió de convocar primàries (força obligada, sí, però convé no subestimar les pressions de molts sectors per muntar una successió pactada a les altures) són una part molt important de l’herència de Zapatero. Hi ha moltes altres valoracions possibles sobre la seva erràtica política o sobre l’innegable avenç de l’Estat del benestar que ha impulsat. Ja hi haurà temps per fer-les, o potser ja estan totes fetes i només ens queda la redundància: a partir d’un cert moment, un polític és presoner de la seva pròpia foto, ja no pot canviar el relat ni reinventar-se.

El missatge de Zapatero és clar: el temps al poder ha de ser limitat i el número ú s’ha de triar en primàries. La diferència amb el “dedazo” d’Aznar és òbvia, però sense arribar a aquests extrems, el cert és que les primàries són excepcions molt excepcionals a la vida política espanyola i catalana.  Zapatero, amb el seu llarg adéu i després de molts mesos de marejar la perdiu, acaba de fer un gran servei a la democràcia. No és d’esperar que el seu exemple sigui acollit amb entusiasme i joia: el repte és ara convertir els dos mandats i les primàries en norma, en mínima exigència democràtica. Però trigarem molt, molt, a veure-ho.