30 de Juny de 2011

No és el mateix respondre a una enquesta que posar una papereta a una urna. La diferència, òbvia, està en les conseqüències. I en un "petit" detall: per posar una pregunta compromesa a una enquesta no cal permís de ningú, mentre que per fer un referèndum democràtic de veritat caldrà un miracle.

Però aquest és el camí correcte: començar per fer la pregunta obertament, sense embuts.

Les consultes van ser un experiment interessant i exitós. La part millor del moviment (o estat d'ànim, més aviat) dels indignats i les acampades té a Catalunya un cert "link" amb les consultes: no per la temàtica, sinó perquè reivindiquen la capacitat de decidir dels ciutadans i ciutadanes, perquè empenyen la democràcia a ser més democràtica, perquè trenquen els tabús. Estem redescobrint, a base de garrotades, que es pot fer política més enllà del "corralito" en el qual sovint volen tancar-nos. Això no per força condueix a deslegitimar el sistema, sinó que fa que el sistema canvii: els partits que no volen quedar-se fora de joc han d'escoltar i moure fitxa. Ja ho van fent, d'aquella manera...

Així, no

Aquest és el paper que juguen els catalans emprenyats, les consultes sobiranistes, les acampades i les indignacions. Un paper reformista més que revolucionari, tot i les febrades i les rauxes que de tant en tant ens sacsegen: la majoria de la societat no està per fer experiments extravagants. Ni col.lectivitzacions ni democràcies assembleàries ni independències proclamades a corre-cuita des d'un balcó.

De moment el que va apareixent amb més nitidesa és un "així, no". Així no podem gestionar la crisi. Així no podem ser espanyols.

Amb el roc a la faixa, clar, que és la única manera que ens escoltin.

Amb un 43% dels catalans no es fa una Catalunya independent. Però sí s'avança cap a la convocatòria, un dia que no pot ser molt llunyà, d'un referèndum amb tots els ets i uts. Que és el que toca: preguntar a la ciutadania. Un referèndum és impecablement democràtic, sigui sobre la independència, la monarquia, la legalització de les drogues o la protecció de l'ase català.

Jo no tinc gens clara la meva resposta: se situa entre el "sí, però" o el "no, però", i així ja entenc que no anem enlloc, però no em faltarà temps per pensar-me-la... Tanmateix, tinc claríssim que vull fer-me la pregunta i vull pensar-me la resposta. Igual que tinc clar que on hi ha una rotunda majoria social és en el punt de partida. Així no. Així no podem continuar essent espanyols, per moltes o poques ganes que en tinguem. I no és només una qüestió d'impostos o infraestructures, que també. És una qüestió d'igualtat (de la de veritat), de respecte, de llibertat d'adhesió o de divorci.

Mentre ens entretenim una temporada amb el famós pacte o concert fiscal, que acabarà si fa o no fa com l'Estatut, anirà augmentant la pressió per al referèndum. Que només serà massiva si es planteja no per guanyar-lo o perdre'l (això depèn de la postura de cadascú), sinó per la pura legitimitat de fer la pregunta i escoltar la resposta, sigui la que sigui. El referèndum net és el que es convoca surti el que surti.

I si volen quedar-se...

El dia que ens fem la pregunta seriosament, abans de decidir la nostra resposta, segur que des de Madrid mouen fitxa i ens fan una oferta atractiva. Fins aleshores, ens seguiran prenent pel "pitu del serenu". I no hauríem d'oblidar que amb l'Estatut nosaltres mateixos vam fer molts, molts mèrits, i que amb el pacte fiscal tenim altes probabilitats de fer novament el ridícul.

El pacte només serà possible quan formi part de la pregunta, quan algú a Madrid digui, mirin, si al final decideixen quedar-se, l'oferta és un tracte just de veritat i el compromís de deixar-los de prendre el pèl. Però això només ho faran quan faltin cinc minuts per a l'apocal.lipsi...