e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

04 d'Abril de 2011

Hi ha coses que tenim ganes d’escoltar. Necessitem que ens confirmin que anem en la bona direcció. I si ens les diuen des de fora, nord enllà, millor. I si és en anglès, molt millor encara. Tenim moltes ganes “d’escoltar-nos” en anglès, encara que aquesta assignatura sigui un forat negre al nostre currículum com a país… Un bon dia surt a The Guardian un reportatge, molt elemental i fluixet en el plantejament i en els testimonis triats. Julian Glover promet explicar als seus lectors per què els pragmàtics i pròspers catalans diran abans adéu a Espanya que no els rebels bascos. Ple de tòpics, no afegeix res de nou ni explica en cap moment ni com ni per què es produirà el miracle. Però és The Guardian, poca broma. I la música que arriba a les nostres oïdes és agradable, encisadora…

Entremig, tenim el brillant Matthew Tree, entusiasta català d’elecció, que fa apostol.lat per explicar Catalunya més enllà de les nostres fronteres, però mirant més enllà del Pirineu i no cap a la Meseta, per entendre’ns. Treu llibre, i està convençut que Catalunya serà independent abans de cinc anys, ni més ni menys. Com es farà aquest miracle? Ni idea: una mena de decantació natural obrarà el prodigi, tots ens anirem fent independentistes i un bon dia ens llevarem i Espanya ja no existirà. A Madrid s’ho miraran amb resignació, delicats com han estat sempre, i deixaran caure una llagrimeta. Però quedem-nos amb l’esperançador horitzó: cinc anys. Demà passat, com qui diu: la majoria ho podrem veure amb els nostres propis ulls.

Més música encisera…

Un altre anglosaxó s’acaba d’incorporat al club. Es Kenneth Rogoff, ex economista en cap del FMI. Un currículum brillantíssim l’avala, tot i que crec recordar que el FMI no va atinar gaire en les seves prediccions sobre la crisi, vaja, que no se’n va adonar fins que li va caure al damunt… Però això devia ser culpa de Rato, espanyol infiltrat a un dels sanctasanctòrums del capitalisme global. Mister Rogoff, ara professor de Harvard, cosa que impressiona perquè no hi arriba qualsevol, deixa caure de passada en una entrevista a la revista Capital (i el periodista suposem que s’espanta tant que ni le li acut repreguntar…) que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. Bufa, tu. Si ho diu aquest savi, que a sobre no té clar que Espanya no acabi rescatada per la Unió Europea, deu ser veritat. Rogoff només deixa aquesta frase lapidària, tot i que la fa servir per situar Catalunya com un dels grans actius d’Espanya: ignorar el context és empobrir la informació. Com que a la revista Capital el tema no li interessa gens ni mica, el periodista ni es molesta a burxar el savi… i ens quedem sense saber si això vol dir que Catalunya independent no només seria viable, sinó gairebé la crème de la crème d’Europa i del món mundial. No tinc jo tan clar que la intenció de l’economista sigui enviar un missatge d’estímul a l’independentisme català: vinga, feu el salt, que serà un bon negoci… Però així ho volem entendre.

És una i altra vegada el vell mite que tant ens agrada, i que podria molt bé ser veritat, tot i que abans de fer un pas en fals no estaria de més assegurar la jugada i fer els números dues o tres vegades: sense Espanya aniríem millor.

Vaja, que els gossos els lligaríem amb llonganisses i ho tindríem tot de franc pel sol fet ser catalans.

I nosaltres escoltem les paraules prometedores d’aquests anglosaxons i se’ns encén una llumeta en algun raconet de les neurones. I si tenen raó? Si tan ho diuen, potser sí que els hauríem de fer cas… Quan tenim dubtes, ens agrada sentir allò que volem sentir, que ens confirma que la nostra intuició és la bona, que esborra les vacil.lacions. Es una forma de pensament màgic, que de pensament no en té res, de màgia molt i de fe gairebé tot. Atribuïm una autoritat singular a les veus que ens arriben de fora i ens diuen allò que volem sentir. Veus com sí que és possible?

No seré jo qui digui que no n’és, d’impossible. No he fet encara tota la transició i tampoc no sé si la faré, encara que sigui a contracor: no negaré que fins fa un parell d’anys encara pensava que una altra Espanya era possible. Ja m’he anat convencent que Espanya no és país per a espanyols (en el sentit de ciutadans que lliurement trien la manera de compartir un projecte comú, amb molts matisos i equilibris i pactes complicats), sinó que com a màxim podem ser madrilenys no residents a la capital, amb algunes peculiaritats regionals. Això no serà mai Suïssa: una llàstima. Ni tampoc França, que ja posats a ser unificats, almenys és un país seriós.

Però tampoc no deixa de sorprendre’m que el pragmàtic i suposadament pròsper país català s’hagi de creure el primer que passa, per molt que vingui de Harvard. Massa pensament màgic, massa intuició, massa emoció. Cert que un país no es fa sense passió, però ja hem ficat la pota unes quantes vegades, ja hem mesurat malament les forces, els temps. No tinc clar que no anem pel mateix camí, tot i que hi ha dies que sembla que hi ha una petita possibilitat… La pressió va creixent a la caldera, en efecte, i pujarà una mica més fins al 10-A, però l’endemà del diumenge serà dilluns, i els països es fan els dilluns, de bon matí, amb el cap ben clar…

I els anglesos ja ens van deixar plantats una vegada, no?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1110
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR