11 d'Abril de 2011

Coitus interruptus

La setmana comença amb trempera i acabarà amb fluixera. Queda un pèl groller, potser sí, però què hi farem. El diumenge al vespre, excitació a flor de pell. El dilluns, a veure si entenem què hem fet, què hem volgut dir i qui ho ha volgut dir. El dimarts, la fase de refredament. El dimecres al Parlament, marxa enrera. A partir de dijous, les lamentacions habituals, l’embolic independentista de rigor, les baralles per veure qui s’atribueix el resultat: un clàssic que acaba de destrempar tothom.

A Madrid riuran uns quants dies seguits. Només quan l’independentisme sigui seriós se’l prendran seriosament: Pujol, per exemple, en el seu paper de patriarca, amb unes paraules serioses i calculades que segur que van ser atentament desxifrades, ha fet una contribució impagable a un independentisme esgarriat i sense solidesa. I de passada va evitar quedar-se fora de joc davant de la història, no fos cas…

Amb què podem comparar la consulta independentista? Amb la de la Diagonal? Amb unes eleccions normals? Amb el referèndum de l’Estatut? Aquest és el problema: no hi ha comparació possible, ni tan sols una d’aquelles tan forçades -però aparentment tan lògiques i naturals- com solen ser les que es fan entre unes eleccions i unes altres de similars, sense tenir en compte el context. Molts números i percentatges, formatgets i barres de coloraines, i la sensació, falsa, que tot quadra amb una gran precisió. Si s’assembla a alguna cosa la consulta, és a la mani del juliol. Ja ens hem esbravat, ja ens hem quedat ben a gust, uf! I bé, ara què coi fem? Primer fem vacances, després confiem que al setembre tinguem feina, i més endavant ja veurem…

Això és un bolet únic i té el valor excepcional que té. Un indicador, una pista. Però de què? Possiblement, de l’estat d’ànim d’una part dels catalans, que no sabem ben bé qui són ni podem encasellar fàcilment. I podria ser que fos també una pista per identificar la locomotora social i política del país en els propers anys: el grup que tiba de la resta. La gent més decidida ha fet un pas endavant amb normalitat, amb serenitat, sense estridències ni trencadissa. No està malament. Podia haver estat un desastre i ha sortit raonablement bé, molt dignament. No hem fet el ridícul, i mira que hi tenim tendència. Jo en prendria nota, sense massa escarafalls.

Posem per cas que els catalanets més tebis i confusos ara tinguin un element més de reflexió. Primera reflexió: aquí s’ha de poder parlar de tot i si cal votar sobre el que calgui. Segona reflexió: anem a poc a poc, perquè ja hem descarrilat massa vegades. Tercera reflexió: Espanya és com un ull de poll que periòdicament et recorda que existeix, però el sal al buit no sembla una alternativa gaire atractiva…

I ara per ara, l’independentisme és això, un salt cap a la dimensió desconeguda, cap a una terra promesa que ni tan sols té un Moisès.

Les consultes, però, han acabat d’evidenciar una cosa que ja sabíem. Ningú no les ha contraposat a les virtuts de l’Estatut, ningú no les ha pogut presentar com una arrauxada destrossa de l’statu quo que ja ens va més o menys bé. Ningú no ha pogut dir: i amb el fabulós Estatut que tenim, ara voleu engegar-ho tot a rodar? Ningú. De defensors de l’Estatut actual, pocs. Alguns per obligació, perquè el van promoure, però ho fan com qui defensa un mal de ventre. D’altres com Roca, sempre tan institucional, que el defensa “perquè el va votar el meu país”, però abans ja deixa clar que ell no hauria fet un nou Estatut. O sigui que d’estatutistes, quatre i mal comptats. Va ser una història desgraciada que tothom vol oblidar. Allà va començar tot, sí, però encara no sabem què va començar.

Potser algun dia haurem de fer un monument a l’Estatut o haurem de fer veure que no ens en recordem… Sense l’Estatut avui no seríem aquí. No sabem on som, i molt menys on anem, però no hauríem arribat ni aquí. Apuntem-ho de moment com una nota al marge, a l’espera de futurs esdeveniments que ens permetin entendre el sentit de tot plegat.

Ens hem deixat pel camí la pregunta. I ara què fem? Toca un pas enrera, un altre clàssic. Un dia et poses “xulo” amb el govern de Madrid, i l’endemà prems el fre: la tradició del vertigen. Però el país va rumiant. Es mouen coses. Menys de les que voldrien alguns, més de les que voldrien altres. Ara toca que mogui fitxa Madrid, segrestat com està pel poderós lobby mediàtic disposat a salvar i regenerar Espanya i el que faci falta, sobrats de testosterona i mala llet com estan. Atents a les properes jugades, de perfil baix i no provocador, que aquesta vegada l’aposta ha pujat…

Perquè la partida serà llarga, molt llarga. Inclòs el laberint del concert o pacte fiscal que no portarà enlloc, excepte a multiplicar per dos els partidaris de la independència, que potser ja es tracta d’això.

De moment hi ha més de vuit-cents mil “sí”. Fràgils i confusos, sí, però és un greu error pensar que només han dit “sí” a una “charlotada”. De la mateixa manera que és un greu error deduir que la independència de Catalunya es produirà per art de màgia dijous a mitja tarda o dilluns de la setmana que ve. O fins i tot deduir d’això que algun dia serà independent. O el contrari, que no ho serà mai. O que no es podrà trobar, al darrer minut i a la desesperada, una fórmula màgica que faci d’Espanya un contenidor més habitable.

El que sí ja no serà és igual que abans de les consultes.