08 d'Octubre de 2012

És l'únic que està articulant una reacció intel.ligent. Freda, glacial, com és ell, però intel.ligent. No m'estranya que es guanyés a pols les floretes que li dedicava la lideresa... És més de dretes que ningú però no té un pèl de tonto. La seva gestió del tema de l'avortament (que té vàries lectures, fins i tot en clau progressista) ho demostra per a qui no sigui tan sectari com per no adonar-se'n. No és que em caigui simpàtic, en absolut, ja posats reconec que em fa somriure més el morro de l'Aguirre (sublim representant de la casta espanyola que ens porta a l'abisme a tots) que no la correcció i fredor d'aquest home capaç d'arruïnar l'ajuntament de Madrid sense despentinar-se... Clar, si arriba a ser alcalde de Barcelona i fa el mateix, ara estaria penjat al Tibidabo per a públic escarni.

Madrid sempre serà Madrid, mentre Espanya sigui sempre Espanya. Gallardón ho ha entès millor que ningú. No li convé el forat que deixaria una Catalunya independent, ai, perdó, que volia dir amb Estat propi, o interdependent, o confederada, o monàrquica però no massa, o republicana amb corona... No tinc massa pistes de l'estratègia del personatge, però em decebria molt si es dediqués a dir les animalades de les Sorayas, dels Bonos, dels Rajoys, dels Feijóos, dels Guerras, dels Monagos, dels Varas i companyia... O fins i tot dels González, que ja és dir i sempre amb una mica de dolor, perquè abans de beure's l'enteniment va ser un fantàstic governant... I continua essent un polític de raça. Ja en voldríem un com ell, com el Felipe, no com el González, al govern. 

Gallardón no és passió ni emoció, és càlcul. Però també intel.ligència. En comptes de crear independentistes a dojo, com fan els seus col.legues, ell intenta aturar l'onada amb arguments. Sap que és una onada, un tsunami. Sap que a base de trepitjar ulls de poll només aconseguirà multiplicar-lo. I de moment no ho fa, just al contrari. En comptes del conte de la por, ell explica el conte de la pena: pobra Espanya, què farà sense Catalunya... Sense aquella Catalunya que és el pinyol d'Espanya, la nineta dels ulls d'Espanya. Encara no entenc per què no proposa traslladar el ministeri de Justícia a Barcelona: obras son amores y no buenas razones, oi? O el Senat. O el Consell de Ministres cada tres o quatre setmanes. O que hi estuegi el rei, si molt convé amb la Corinna, que aquí sabem ser discrets amb aquestes coses. Fins i tot sabríem quedar bé amb la reina Sofia, que a Madrid la tenen a l'apartheid. Perquè és freda, com en Gallardón.

El problema del discurs de Gallardón és que no és sincer, per molt intel.ligent que sigui. Ha captat perfectament l'arrel sentimental de tot el qus es disfressa com un tema fiscal, com un desamor, una suma de greuges. Però no en treu cap conseqüència, llevat d'un discurs impecable que -des del punt de vista unionista- te la virtut de no provocar, de no ofendre, de defensar sensatament els beneficis de l'Espanya eterna i immutable. Un discurs lúcid i sòlid, a anys llum de les ximpleries que deixa anar Rajoy quan té un dia inspirat, dels tòpics rancis de sempre, de la Constitució entesa com a arma de lapidació massiva... Però que ni va ni anirà acompanyat mai del que exigeix el propi discurs: propostes, canvis, idees noves... Que en el cas de l'Espanya imperial (té nassos voler ser imperial quan ho deus tot) significa renúncies. Doloroses renúncies per a la casta, més interessada en ella mateixa que en Espanya.

Gallardón es queda sempre a un pas de la línia de meta, de la mateixa manera que la seva enemiga Espe sempre es quedava tres quilòmetres més enllà. L'únic que va encertar el lloc exacte és Rajoy, i mira com ens va. No és impossible que ell sobrevisqui a tot plegat: la casta sí que és una pàtria eterna.

El problema de Gallardón és que no té res al seu darrere. Ni federalistes de dretes ni d'esquerres ni de centre. Res. Ni tan sols monàrquics de dretes. Es ell i la seva circumstància, i la sap administrar per navegar però mai no arribarà on somia. Perquè és només ell, per llest que sigui, i no un corrent central ni tan sols secundari. Verso suelto, en diuen, oi?

Tanmateix, ara per ara, no hi ha ningú que digui -sigui més o menys creïble- allò de "catalans, Espanya us estima". Algun progre suelto, sí, però poquets. Segurament ja no hi són a temps (han trigat massa a adonar-se'n, han tibat massa de la corda) però el truc era justament aquest: catalans, Espanya us estima, us vol amb ella, us necessita (això no falla mai). Ah, sí, que me n'oblidava: i vol que Barcelona sigui una mena de segona capital. La de maldecaps i misèries que ens hauríem estalviat. Però em temo que és tard i que no n'hi ha prou amb què ho digui en Gallardón. És senzillament impossible que avalin amb fets aquestes paraules tan generoses. No tinc per què dubtar que siguin sinceres, però ja no són creïbles. La diferència és subtil però també insalvable. 

Ara estem instal.lats en allò de "a veure qui la diu més grossa". I com més grossa, més gran i profunda l'esquerda. Al temps.