14 de Febrer de 2012

Catalunya, capital Nàpols

El vell Regne de les Dues Sicílies torna a la vida i guanya una tercera Sicília. Espanya sencera, Catalunya inclosa, hélas/ai las... Se n'obliden sempre de Portugal, però jo diria que també pot anar en el paquet que defineix brutalment el comissari europeu Laszlo Andor. La frase és d'aquelles que mereixen ser emmarcades: "Espanya, com a país, és equivalent al sud d'Itàlia". Apa, després de les conyes a la tele francesa sobre el cas Contador -convertides per certs sectors patriòtics en una mena d'ofensa nacional, nacional d'Espanya, s'entén- ara Europa ens clava una altra clatellada. 

Ens rebaixen a la categoria del sud d'Itàlia, de Roma cap avall. I el comissari d'Ocupació (aviat ho serà d'Atur, Precarietat i Explotació Laboral) no ho diu alegrement. Ell considera que el nord d'Itàlia és competitiu i perfectament viable, cosa que ja sabien els italians, però no fa cap excepció amb el nord d'Espanya. Cosa que no ens podíem imaginar ni catalans ni bascos. Tots al mateix cabàs, el regne de Nàpols, el de Sicília i el de les Espanyes. Ibèria sencera. Sense excepcions.

No és pas que me n'alegri, precisament, però el cert és que Europa ens posa, bufetada a bufetada, al nostre lloc.

I Catalunya no queda al marge: molt abans de la crisi ja va deixar de ser un dels "motors d'Europa", aquell bonic lema amb el qual la intel.ligent propaganda pujolista feia massatges patriòtics. El final de la indústria de les motos, per posar un exemple, és paradigma de tot un procés llarg i no sempre evident de pèrdua de poder industrial i econòmic (a vegades culpa de Madrid, d'altres per mèrits propis). El cas Spanair podria entrar en aquesta categoria. I tants i tants d'altres. Catalunya ha patit el mateix mal del totxo i del crèdit fàcil que la resta d'Espanya i no ha agafat en cap moment una direcció econòmica diferent. 

Algú pot pensar que en part és culpa de la passió per extasiar-nos contemplant-nos el melic. Pot ser, en part, per explicar determinats trets d'una psicologia col.lectiva més complexa. Però no siguem tampoc simplistes: el nacionalisme pot ser una força formidable o un obstacle melangiós i somiador, segons com s'orienti. L'evident decadència econòmica catalana no és tampoc només una qüestió de balances fiscals, reduïdes a cop de martell a una simple tàctica partidista per passar l'estona i escalfar motors a l'espera de temps millors. Si ens quedem tots els impostos, anirem millor que mai. Aquesta és la tesi, la veritat revelada, si no al Sinaí, potser a alguna altra muntanya sagrada més propera... De veritat que tot és tan senzill i que volem creure'ns que aquesta seria la solució a tots els nostres mals?

Però per aquí van els trets, que dibuixen un país políticament i econòmicament desenfocat. Fa trenta o quaranta anys potser ens haurien posat en la categoria del nord d'Itàlia, de Milà, de Torí. La distància amb la resta d'Espanya era molt clara. Dècades després, no ho és gens ni mica: les autonomies han equilibrat el nivell de vida, però no han estat autèntiques eines de progrés econòmic per a les "regiones y nacionalidades". Es Catalunya qui ha perdut passada i Madrid qui ha guanyat clarament: s'aprofita de l'efecte capital, clar, però no em consta que sigui capital des de fa només dues dècades... Ara aquí som forts en la categoria turística i para de comptar: sé que és una reducció molt simplificadora, evidentment, però potser no tant...

I ja ens tens convertits en una etapa d'un creuer nostàlgic: Lisboa (amb excursió facultativa a Madrid, mentre no hi arribi el mar), Barcelona, Nàpols i la bella illa de Sicília com a final d'etapa... Però tranquils, que amb el pacte fiscal i les inversions de Foment ho resoldrem tot ben aviat...