24 de Juliol de 2011

"El café para todos va ser un error". Pujol dixit. Segons ell, el fet diferencial català es va disoldre en l'aiguabarreig autonòmic, en aquell cafè de suc de mitjó que ha donat com a fruit un model d'estat embolicat, complex, contradictori, però també força eficaç. El patriarca Pujol està en ple procés de revisió biogràfica mentre endreça i etiqueta el llegat ideològic per al futur: hi estiguis o no d'acord, el cert és que ell intenta aportar encara alguna cosa al país, injectar idees en el el circuit mediàtic, provocar debat...

Fa un temps es va proclamar independentista forçat, dinamitant tot un recorregut polític i biogràfic basat en la prudència i en no plantejar-se massa batalles perdudes: guanyar terreny sense estridències ni aventures. Ara torna a les essències, al pinyol: el fet diferencial català. I conclou que Catalunya ha perdut perfil i personalitat, desdibuixada entre disset autonomies "massa iguals" a la catalana justament per culpa d'aquest sistema autonòmic.

Aquesta ha estat sempre una obsessió central del seu discurs i de gran part del nacionalisme polític i sentimental: Catalonia is different.

El café para todos va ser un invent dels temps de la transició, efectivament, per igualar per dalt les aspiracions de Catalunya amb les de la resta d'Espanya. L'objectiu era que els catalans no quedéssin com una mena d'aristocràcia amb més drets i singularitats que la resta d'espanyols. Els bascos (com que hi havia una guerra no declarada i en el fons sempre han estat més simpàtics i pragmàtics) van aconseguir que s'acceptés una mena de dret a la diferència basat en arrels forals, carlines i medievals: la Constitució declara per una banda la igualtat de tots els espanyols i en el seu cas consagra una profunda desigualtat. Però això no compta: a Espanya, quan es parla de desigualtat, mai no es té en compte ni els bascos, que no aporten res, ni els que reben més dels que aporten i són una rèmora per a la resta.

Com que ja va ser així en el passat, ara ho consagrem a la Constitució... Funciona, tot i que l'argument històric grinyola sempre: queda bé i dóna una pàtina de seriositat i tradició a gairebé qualsevol invent. El mètode serviria perquè Berlusconi pogués reclamar tots els territoris de l'imperi romà, per exemple. O per anexionar Empúries a Grècia, si no fos perquè avui en dia segurament els grecs preferirien ser empordanesos... i catalans, clar. O sigui que si reclamem l'Acròpolis i el ducat d'Atenes encara tindríem alguna possibilitat i més legitimitat que els bancs que voldrien embargar el Partenó...

L'argument foral va estar a l'abast de Catalunya en els anys de la transició. Si es va poder enllaçar la legitimitat de la Generalitat amb la història recent i antiga del país, s'hauria pogut trobar una fòrmula fiscal a la basca. Però el nacionalisme català de la transició anava amb peus de plom: tenia molt presents les derrotes acumulades. I va acceptar el cafè descafeïnat, el suc de mitjó: es tractava de guanyar terreny, de no perdre més batalles i de deixar segons quines coses a les futures generacions...

Dit d'una altra manera: aquí hem preferit els mossos (pura cosmètica per fer veure que Catalunya és efectivament diferent d'Espanya) que no arribar a acords més efectius tot i que potser menys identitaris. Ens perd l'estètica? Podria ser. Perquè després diguin que als catalans el que ens perd és la pela...

L'Espanya autonòmica ha estat un èxit formidable per a Espanya, tot i la seva espessor organitzativa i els forats amagats sota les catifes. I a Catalunya, vist en perspectiva, tampoc no li ha anat gens malament. Es més, a Catalunya li ha anat molt bé, millor que en els darrers tres segles i fins i tot potser millor que en els darrers sis o set segles.

Però en aquesta Espanya de les disset autonomies (regnes de taifes per al centralisme madrileny de tota la vida) hi ha qui, com Pujol, veu que Catalunya ha quedat desdibuixada. El mapa ideal del pujolisme era una Espanya formada per una trentena de províncies i algunes coses estranyes, indigestes, a la perifèria: Euskadi i Catalunya, amb el problema de València i Mallorca com a parts imaginàries d'uns imaginaris Països Catalans.

Si li donem la volta a la reflexió amarga de Pujol, Catalunya (entesa des del pujolisme, clar) estaria molt més contenta amb molt menys, a canvi que La Rioja no fos comunitat autònoma.

Al final, portant el lament fins a les darreres conseqüències, en surt un magnífic programa de govern per a Rajoy. Si retalla l'autonomia de la major part de les comunitats i per tant automàticament Catalunya queda en una posició diferenciada i "privilegiada", resol d'una sola jugada les neurosis obsessives espanyoles amb les autonomies i la vella passió catalana per ser espanyols, sí, però diferents, especials i sobretot de primera.

El lideratge i l'admiració d'Espanya, una mena d'español-del-año per a tots, seria la clau per a la comoditat catalana: el fet diferencial subratllat amb retolador fluorescent.

La llàstima, però, és que això ja no és possible. Ja no hi ha espai per a un doble lideratge Madrid-Barcelona. Justament en els anys del pujolisme, prolongats per un tripartit marcat per l'anti-pujolisme i ara pels hereus sobiranistes que es creien "els millors" i resulta que també van fluixíssims de programa, Catalunya va començar a perdre passada i Madrid va consolidar la seva fortalesa i el seu lideratge. En part ha estat culpa de la perversa madrastra Espanya, val, però el cert és que Catalunya com a país no ha trobat el seu guió de futur més enllà de la identitat, i fins i tot això té matisos i problemes no resolts. Mentre donem voltes i voltes al fet diferencial com a gran mite fundacional del catalanisme/pujolisme, resulta que els fets van en una altra direcció i que les diferències s'eixamplen, sí, però no pas en la línia de ser motors d'Europa i líders morals d'Espanya.

Excepte en el futbol, clar: som els reis dels estadis gràcies al Barça i al Pep. Molt excitant, sí, però no sé si compensa...