Trichet i Merkel treballen per a un mateix amo. Millor dit, per a dos amos que són socis: França i Alemanya. Un té el poder polític i militar, l’altre el poder econòmic. S’han repartit els papers a Europa, gràcies a que els anglesos no tenen ganes d’ancorar el seu futur al continent. Es vigilen i equilibren els seus poders, és clar: no juguen a nines ni a soldadets. Tu hi poses monsieur Trichet, tu hi poses Frau Merkel. I ens repartim el pastís. La grandeur, per a la France, que Alemanya està vacunada per a un parell de segles com a mínim. La banca per a Deutschland, i allons enfants über alles.

Ara es comença a entendre, enmig de la boira, el dibuix. I el paper que hi juguem. Els experts expliquen coses, que als simples mortals ens queden molt lluny, però coses que per fi podem desxifrar. Alemanya primer inunda Europa amb els seus diners i amb el Banc Central Alemany, vull dir Europeu, posant la paradeta de duros a quatre pessetes: crèdit a preu de saldo, comprin, comprin, que hi ha tots els marcs/euros que vulguin. És el que Alemanya li convenia per engegar la seva màquina. Ah, i sobretot compri’m Audis i Volkswagens i Porsches i Mercedes, eh?, no pateixi, que hi ha crèdit de sobres.

Un bon dia salta la banca del casino i Alemanya veu que si no va amb compte, el gran negoci forjat en una dècada llarga acabarà essent ruinós: els simpàtics però perillosos veïns del sud havien estirat més el braç que la màniga. El diner era baratíssim, els pisos duplicaven el seu preu en uns mesos, tonto el que treballi i no munti una immobiliària. I Alemanya posa el peu sobre el fre, no fos cas que hagi de començar a pagar rescats. Quina casualitat, això passa just quan l’economia alemanya comença a anar bé.

Monsieur Trichet processa l’ordre rebuda i apuja el preu del diner. Ens diu que els babaus del sud ens haurem d’esforçar una mica més, mentre ens escanya també una mica més. Just quan necessitàvem diners a dojo i baratets, no tenim crèdit i el poc que tenim el pagarem caríssim. Ells ens van ajudar amablement a arribar a dos centímetres d’estimbar-nos a l’abisme, ara ens claven dues cleques i ens ajuden a estimbar-nos suaument. Sempre hi guanyen. El Banc Central de la France und Deutschland acaba de condemnar-nos a una llarga i plana etapa d’estancament i d’atur. Ells ja van bé, no patim. I la solidaritat? Ah, sí, per als discursos, que queda molt bé, però vostès s’han d’esforçar més, ja van bé, ja, mirin si no aquests pobres portuguesos, però preferim que l’harakiri se’l facin vostès mateixos. I sisplau, mirin de no esquitxar ni tacar la tapisseria, que és nova i l’acabem d’importar de la Xina.

Cert, no seria just oblidar-nos de la pasta que, des d’Alemanya sobretot ens van enviar, i que aquí vam invertir de forma inversament proporcional a la seva rendibilitat social i econòmica. No la vam aprofitar com es mereixia: escanyem una mica més al nordest i desviem el riu de milers de milions cap al centre i al sud, mentre deixem que els gals del nord visquin com si fossin independents i a sobre encara els subvencionem. Una estratègia extraordinària, en efecte: que Europa ens pagui el blindatge d’Espanya.

També és cert, però, que els fons europeus no eren tant una operació de solidaritat com una gegantina operació de negocis. Com el pla Marshall, vaja, que va americanitzar una Europa convenientment horroritzada davant la marea roja que l’amenaçava. Una excel.lent i visionària inversió, tot s’ha de dir, amb moltíssima més gràcia que la franco-alemanya, més matussera.

I ara ens acaben d’ofegar una miqueta més. Es devien fer un tip de riure quan aquí somiàvem amb superar no ja l’economia italiana (que va com una cafetera, sí, però quina senyora cafetera!), sinó la francesa. I no teníem nassos de dir als alemanys que tremoléssin, perquè cal tenir-los molt ben posats, però ja ens vèiem com els alemanys del sud. O els alemanys d’Espanya, que és el mateix acudit explicat d’una altra manera.

Monsieur Trichet ens posa al nostre lloc. Vostès vagin tornant els crèdits, que en tenen per a anys i panys, i nosaltres ja fixarem els interessos i les condicions. I facin els deures, sobretot, que els estem vigilant. Ah, i si baixen una mica més els preus, no descartem comprar més segones residències, que vostès tenen un clima i un paisatge que no tenen preu. Vaja, que ens faria gràcia comprar a preu de saldo, per entendre’ns.

Així estan les coses. La realitat pura i dura per a qui la vulgui veure, cadascú al seu lloc. Europa també: estan clarament delimitats el centre i la perifèria. Som simples apunts comtables als balanços de la banca franco-alemanya, a la zona de crèdits de dubtós cobrament, encara que ens cedeixin una cadira d’observador per a les cimeres internacionals o fem mèrits a Líbia, Guantánamo o l’Afganistan.

Mentrestant aquí, a Catalunya, l’antiga Marca Hispànica de Carlemany i família, trigarem a entendre que la única carta bona que tenim per jugar és convertir-nos en un concessionari franco-alemany en comptes d’una gran Andorra…