e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

20 de Juny de 2011

Cada dia està més clar que la crisi s'està gestionant contra els interessos de la majoria. I això inclou no només els aturats, els pensionistes, i tots els perceptors de benestar públic, sinó en general les classes mitjanes, els petits empresaris, els comerciants, els professionals liberals...  Diguem que les capes mitjanes de la societat seran les grans perdedores: potser havien estirat més el braç que la màniga, sí, però hi havia millors solucions que l'amputació del braç. Els interessos de la banca, tant els dels grans senyors del capital com dels accionistes modestos, són el que estem preservant: una immensa llosa de totxos, ciment, crèdits incobrables i forats financers ens ofegarà, si no hi posem remei, els propers deu o quinze anys. La banca hi acabarà perdent una miqueta i la resta ho perderem tot.

Les retallades de benestar són el símptoma i no la malaltia.

D'acord, els partits diguem que liberals (terme menys simplista que "la dreta"), retallen amb entusiasme. No pensen en solucions doloroses però temporals, sinó definitives. Han arribat a la conclusió que l'estat del benestar és ruinós "per se", al marge dels forats comptables actuals. Es innegable que si no hi ha ingressos, s'han de retallar les despeses. Les matemàtiques no són de dretes ni d'esquerres. Però hi ha moltes maneres de fer això. El no a les retallades, que s'ha estès per tota la societat, es pot entendre com una santa indignació que per algun lloc havia de sortir, però no és realista: les administracions tenen menys ingressos, i per tant  hauran d'ajustar despeses. Per no parlar de les administracions que tenen forats negres de dimensions desconegudes: no són totes, ni molt menys, però aquestes tenen una altra mena de problema, causat per una gestió insensata.

O sigui que no té cap mena de sentit protestar o manifestar-se contra les matemàtiques o contra la comptabilitat: d'on no n'hi ha, no en raja.

I el vell recurs, tan enganyós i verinós, de recórrer al crèdit ja no funciona. Per sort, perquè ha estat la nostra perdició.

Una altra cosa, però, és que tingui cap mena sentit drenar els recursos públics per tapar els forats de la banca i indirectament de tot el desastre immobiliari. Que és justament el que estan fent els governs, alguns amb convicció i d'altres perquè creuen que no tenen cap més remei: estan agafats pels dallonses, dit en plata. Socialitzar pèrdues, en diem educadament. Però és una estafa monumental.I al final s'han acabat creient la mentida que ens han fabricat, als governs i a nosaltres, per explicar-nos la crisi i prometre'ns la solució.

Cap, ni una, de les mesures que estan aplicant no ens treurà de la crisi, ni crearà feina, ni ajudarà a reanimar el consum i l'economia del país. Només condueixen a empobrir-nos. I com que no funcionen, com és i serà cada dia més evident, en comptes de buscar alternatives, insisteixen en la mateixa línia: si no ha funcionat l'amputació d'un braç, provarem què passa si amputem una cama, o les dues, o el braç que quedava.

Es una manera ben bèstia de perdre pes, que ens porta directament a la paràlisi col.lectiva.

Per això, la urgència històrica, ara, és recuperar l'autonomia de la política. Allò que en diuen "millorar la democràcia", però de forma pragmàtica, sense gaire poesia lírica. Ras i curt: alliberar la política de les forces ocultes del sistema, de la banca.

Les llistes obertes poden ser molt interessants, sens dubte, tot i que amb alguns matisos per afavorir l'estabilitat també. La democràcia interna als partits també és un camí atractiu, amb matisos igualment, perquè el model assembleari és tan bonic com ineficaç. Igual que moltes altres idees que van sortint aquestes setmanes, dintre d'una legítima ansietat perquè la política -tota la política- ens representi millor.Però si no toquem la fibra essencial, no servirà per a res: cal allunyar la política de la banca. Cal abaratir dràsticament les campanyes, alleugerir estructures, cal evitar els crèdits de la banca als partits. Radicalment.

Cal treure la visa als polítics, pel seu bé i pel nostre.

Cal que no depenguin de la banca, no per fer cap mena de revolució, sinó senzillament per recuperar un sistema capitalista que funcioni raonablement bé i generi progrés de veritat, a més de beneficis privats també raonables, i que els governs tinguin una mica més de marge per estar al servei dels ciutadans i no dels banquers, els mercats i els interessos que ens estan portant de cap a l'abisme.

Només així podrem començar a pensar seriosament en una política que condueixi l'economia en funció dels interessos de la societat en el seu conjunt. Utòpic? No massa: acceptem d'entrada ja un cert grau d'imperfecció, siguem realistes. Però si no fem això, que de moment no forma part del guió de la santa indignació que recorre la societat (i que no és només d'esquerres), estem condemnats a ser víctimes resignades d'un dels majors robatoris a gran escala de la història de la humanitat.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
750
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR