12 de Desembre del 2012

Neurones? No, millor criadilles...

Ja feia dies que ningú no ho deia. Era un fenòmen inexplicable, un buit que ens impedia viure tranquils. Gràcies a Déu i/o a Satanàs, l'exalcalde (socialista?) de La Corunya i exambaixador espanyol(ista) al Vaticà, Francisco Vázquez, ha tingut una inspiració. Insisteixo, divina o satànica, és opinable. I, clar, s'ha deixat anar. Per variar, en la línia de la curiosa fixació de molts polítics espanyols amb el nazisme. Curiosa perquè, tenint a mà el franquisme, que segur que els agafa més d'aprop, no s'acaba d'entendre que estiguin tan obsessionats amb una cosa estrangera, tan poc hispànica i patriòtica, com el nazisme. 

Vázquez s'ha quedat ben a gust: "No hi ha diferència entre un jueu amb estrella groga i un nen català castigat per parlar en castellà al pati de l'escola". Pobre Vázquez, que equivocat que...

Continuar llegint...

08 de Desembre del 2012

In english/français, please/svp

Quants anys fa que en aquest país es parla de potenciar l'aprenentatge de l'anglès? La tira i mitja. I les coses no canvien ni canviaran, al pas que anem. Si només fos l'anglès l'assignatura pendent... L'educació no és neutra, en absolut, i per això les grans batalles ideològiques es traspassen a les lleis bàsiques d'educació: la llengua (no per entendre'ns, sinó per reforçar una o altra identitat) i la religió (o l'altra cara de la moneda, la ciutadania), fonamentalment. L'Església catòlica no afluixa en el seu objectiu estratègic de dominar una gran part del sistema educatiu: en català o en castellà i un ampli ventall "ideològic" on tendeix a predominar el talibanisme, però no és estrany tampoc el progressisme. L'Estat espanyol tampoc no afluixa: la llengua castellana és entesa com el vector únic per a la idea...

Continuar llegint...

05 de Desembre del 2012

I si comprem la independència?

No és que jo sigui independentista. No encara o potser mai, no sé. Potser n'acabaré essent un d'aquests dies, més per una qüestió de supervivència que cap altra cosa: ser espanyol és, cada vegada més, un desastre, una calamitat bíblica que ens acabarà per arruïnar a tots. Però mentre arriba el dia de preguntar-m'ho seriosament -i arribarà, segur-, li vaig donant voltes a la idea. També m'entretinc pensant si una altra Espanya és possible. Vaig deixar de ser unionista: ara m'he quedat a mig camí i ja no sé què sóc. La veritat és que, per molt que m'hi esforci i molt bona voluntat que hi posi, no veig per enlloc cap mena de possibilitat de refundar Espanya. Diguin-me pessimista, ho accepto.

He trobat, però, una possible solució, un desllorigador. Modestament, crec que és la gran solució per a la...

Continuar llegint...