30 de Juny del 2011

De l'enquesta al referèndum

No és el mateix respondre a una enquesta que posar una papereta a una urna. La diferència, òbvia, està en les conseqüències. I en un "petit" detall: per posar una pregunta compromesa a una enquesta no cal permís de ningú, mentre que per fer un referèndum democràtic de veritat caldrà un miracle.

Però aquest és el camí correcte: començar per fer la pregunta obertament, sense embuts.

Les consultes van ser un experiment interessant i exitós. La part millor del moviment (o estat d'ànim, més aviat) dels indignats i les acampades té a Catalunya un cert "link" amb les consultes: no per la temàtica, sinó perquè reivindiquen la capacitat de decidir dels ciutadans i ciutadanes, perquè empenyen la democràcia a ser...

Continuar llegint...

28 de Juny del 2011

Mas busca el seu "moment Cameron"

Artur Mas trepitja més fort perquè se sent cada dia més segur: les enquestes, i les ganes que deu tenir de creure-se-les, indiquen que no perd suport electoral. O sigui que accelerem a fons i a veure què passa. De moment, al marge de les batalletes tàctiques del dia a dia de la política d'aquest país, anem dibuixant el marc teòric i injectant ideologia pel broc gros: la recepta neoliberal portada a l'extrem, a les últimes conseqüències.

Mas, tot i el seu perfil i encís kennedià,  intenta trobar el "moment David Cameron", la "big society" per a la qual encara no tenim traducció catalana. En algun lloc del magma sobre el qual vivim els catalanets hi ha una energia poderosíssima que, si sabem trobar l'esquerda per fer-la pujar fins a la superfície, ens portarà de pet a...

Continuar llegint...

20 de Juny del 2011

Alliberem la política de la banca

Cada dia està més clar que la crisi s'està gestionant contra els interessos de la majoria. I això inclou no només els aturats, els pensionistes, i tots els perceptors de benestar públic, sinó en general les classes mitjanes, els petits empresaris, els comerciants, els professionals liberals...  Diguem que les capes mitjanes de la societat seran les grans perdedores: potser havien estirat més el braç que la màniga, sí, però hi havia millors solucions que l'amputació del braç. Els interessos de la banca, tant els dels grans senyors del capital com dels accionistes modestos, són el que estem preservant: una immensa llosa de totxos, ciment, crèdits incobrables i forats financers ens ofegarà, si no hi posem remei, els propers deu o quinze anys. La banca hi acabarà perdent una miqueta i la resta ho perderem...

Continuar llegint...

17 de Juny del 2011

La mini-Grècia espanyola?

            Per entendre el món, les persones (i els països) posem els altres països en capsetes en les quals hi ha lloc per a dues o tres etiquetes com a màxim. Així funciona, t'agradi o no la simplificació: si no te la creus massa, ajuda a situar-se, a etiquetar Alemanya, França, Gran Bretanya o Grècia, oi? En el gran mapa del món de tant en tant hi apareixen països virtuals: Escòcia, Catalunya, New York, Barcelona, Califòrnia, Quebec, Madrid... Si tens etiqueta global surts al mapa global.

            En temps del patriarca Pujol, que tenia una idea clara de Catalunya, el país apuntava alt: un dels quatre motors d'Europa. Apa. Que ens facin un raconet al costat de Baden-Württemberg, que ja venim. Era una...

Continuar llegint...

14 de Juny del 2011

Qui té la culpa de què no sortim de la crisi

S'ha de ser molt molt però que molt agosarat, i un punt suïcida, per donar la culpa de la crisi a la banca. Això és el que acaba de fer, i s'ha quedat tan panxu, el ministre de Trabajo (crua ironia, en efecte). No és pas que no tingui raó, no. La ministra Salgado (la d'Economia, ja només en el sentit de fer economies, o sigui estalvis i retallades, en plena fugida cap endavant) l'ha desmentit. Ben bé no volia dir això, no es referia a cap banc ni caixa en concret, angelets, sinó que la culpa va ser de "l'excés de crèdit", en general. Ja se sap, el crèdit creix als arbres, que no tenen culpa de res... En fi, perquè no s'entrenen, que si no ens oferirien moments d'esbarjo impagables...

            El ministre...

Continuar llegint...

02 de Juny del 2011

Què fan que no marxen de les places?

Sí, les acampades no són gaire estètiques ni polides. Comencen a fer una mica de pudor i de nosa, encara que de tant en tant agafin la galleda i freguin el terra. Les batalles mai no són tan boniques com al cinema. De tantes pancartes, cartells i eslògans com exhibeixen, ja comencen a ser invisibles. Són ja part del paisatge quotidià: el pitjor que li pot passar a una protesta, que justament busca sacsejar les consciències. Aquest efecte ja l'han aconseguit i no el multiplicaran per molts dies més que passin a les places.

I si les protestes acaben malament, quan hi hagi gent -que ja n'hi ha- que perdi la paciència i reclami el seu trosset d'espai públic, perderan potser no tota, però sí una part important de la simpatia i complicitat que han aconseguit amb un gest no heroic però sí valent, força ingenu,...

Continuar llegint...