26 de Maig del 2011

2016: una dona for president

Quan va dir Carme Chacón públicament, clarament, que volia ser presidenta del Govern? I per què no ho podia dir públicament amb tota naturalitat i després, si calia, fer un pas enrera perquè no trobava prous suports? Misteris de la política en aquest país, on les ambicions (legítimes o no) sembla que siguin pecats. Queda fatal, en efecte, dir que vols ser president/a quan l’actual no té intencions de plegar. A no ser que vulguis fer una opa, evidentment, maniobra que té els seus riscos: que en surtis socarrimat/da i amb la cua entre cames. Sense oblidar la venjança que et fulminarà si no et surt bé la jugada. Però em costa d’entendre i acceptar que no es pugui fer amb més normalitat democràtica, sense tantes indirectes i subtileses, una cosa perfectament normal: aspirar a un càrrec públic. Una aspiració que...

Continuar llegint...

24 de Maig del 2011

L'insomni de Zapatero

Per alguna raó (serà el que vaig sopar ahir?) he tornat a somiar amb Zapatero. Estic preocupat, perquè ja en tinc prou amb les meves cabòries com per compartir les seves, però en fi… Tot sigui per la pàtria, ja no sé quina… El seu espectre m’ha promès que és la segona i darrera vegada que em visita en somnis, i mentre jo no sabia encara si despertar-me o continuar dormint, el Hamlet de la Moncloa s’ha quedat ben a gust…

Diu l’home que sempre ha dormit...

Continuar llegint...

23 de Maig del 2011

L'oportunitat perduda de Zapatero

Va sortir Zapatero cap a les onze de la nit, amb la cara seriosa i tensa dels moments difícils. La derrota havia estat contundent. No l’acompanyava ningú a l’escenari, tot i que a la primera fila hi havia les grans patums del socialisme hispano-madrileny, també amb cares llargues. Un poema.

Enmig d’un silenci aclaparador, Zapatero va anar mirant totes aquelles cares que omplien la sala, va pensar en aquell llunyà 2004 i en tota aquella gent a la qual va prometre que no els fallaria.

...

Continuar llegint...

21 de Maig del 2011

#placesdelfutur: primer round

El final de campanya a fer punyetes. Els grans titulars són per als indignats i no per als candidats. Després d’aquest esclat de dura realitat que són les acampades, retallades sobre un paisatge de tanques publicitàries i banderoles, ves tu i col.loca un bon titular o una bona imatge prefabricada a les teles o als diaris: les millors imatges i titulars són aquests dies a les places. Acabem de fer un pas cap al futur, cap a alguna cosa diferent a aquesta misèria moral i econòmica. Intentaran desviar i canalitzar la força d’aquesta indignació, sens dubte, però ja res no serà igual. Tanmateix, no ens enganyem tampoc: això no és una revolució. Ni #spanishrevolution ni #rauxacatalana. Però onada de canvi a mig i llarg termini, sí. El gran magma del...

Continuar llegint...

19 de Maig del 2011

Prohibit indignar-se

Aquesta és bona. Unes quantes Juntes Electorals han decidit prohibir les manifestacions de la onada d’indignació que recorre Espanya perquè poden influir en el procés electoral. També hi pot influir la pluja o l’horòscop, però als nostres jutges –sempre tan independents, això sí- els preocupa que els ciutadans pensin pel seu compte més enllà dels partits. Jo diria, però dec estar equivocat, que una campanya electoral va justament d’això: tothom vol influir tothom. Tothom pot tenir una opinió i expressar-la, ja siguis un partit, una colla d’amics o vagis per lliure.

Doncs a Espanya les coses no van així. Els jutges han decidit una vegada més segrestar la democràcia, prohibir la llibertat i escalfar l’olla a pressió. L’argument és d’un nivell jurídic i...

Continuar llegint...

18 de Maig del 2011

Els emprenyats diuen prou

Les revolucions del segle XXI són tan mediàtiques i sorolloses com passatgeres. Què estarà passant ara a Egipte o a Tunis o a Islàndia? Costa de saber. Sí, madame Mubarak ha tornat el 0’5% de la fortuna que van robar als egipcis, però realment què està passant? I els islandesos, com ho porten això de fer dissabte a fons? Després de la primera febrada, quan esmorzes, dines i sopes amb Fukushima, comença a baixar l’interès, apareix una certa saturació i passa una altra cosa que capta l’interès dels mitjans i de la gent, i a no ser que Fukushima sencera desaparegui sota les aigües o els islandesos reinstaurin la guillotina per als crims contra l’economia nacional, anem perdent el fil. Tenim tantes coses que reclamen la nostra atenció que realment és dificilíssim centrar-la en les que valen la pena de veritat, les...

Continuar llegint...

17 de Maig del 2011

Ordre i mà dura

Funcionarà aquí, com a tants indrets d’Europa, el discurs de la por i del fàstig als immigrants? Diumenge veurem la primera part de l’experiment, que si dóna resultats acceptables entrarà amb força dintre de l’argumentari de les properes (quant?) eleccions generals. Els immigrants fan pudor. Cuinen coses estranyes. Deixen les sabates al repla de l’escala i el perfumen amb olor de peus. Porten malalties perilloses. Ens prenen la feina. Es queden amb els ajuts socials que necessitem “els d’aquí”. Viuen del “cuentu” del benestar. Fan més insegurs els carrers. Generen delinqüència. Ens ompliran el país de mesquites i minarets. Volen refundar Al-Andalus… Frases que fa anys que escoltem al carrer, a la sobretaula amb els amics, a la barra del bar, acompanyades sempre, of course, del “jo no sóc racista,...

Continuar llegint...

10 de Maig del 2011

Quan Madrid sigui independent...

…les hipoteques que no es puguin pagar, es liquidaran amb un gest ben senzill: tornar les claus al banc i llestos. Aquesta és una de les propostes electorals de doña Esperanza, la presidenta-comtesa que els té “king size”. Acaba de prometre (bé, prometre, el que se’n diu prometre, més aviat no) que “promourà” un nou contracte d’habitatge amb garantia real de veritat: si no pots pagar, tornes les claus (Jingle Key) i s’acaba el deute. I tothom hi perd: tu el que has pagat i el banc o caixa una part del que t’ha deixat, que ja trobarà la manera de recuperar... Bonic, eh? A demagoga no la guanya ningú: seria la millor candidata del PP a la presidència del govern espanyol. Ni Rajoys, ni Aznars, ni Zapateros, ni Chacons, ni Rubalcabes: la senyora Aguirre seria imbatible. Perquè té un morro que se’l trepitja, però acompanyat,...

Continuar llegint...

06 de Maig del 2011

A veure com treiem l’Obama del santoral

Em costa recordar, la veritat, per què van donar-li a l’Obama el premi Nobel de la pau. Eren els temps de l’obabamania. Després d’aquell emperador que s’ofegava amb les galetes, es quedava paral.litzat enmig d’una crisi brutal com la del 9/11  i convidava al ranxo texà el seu amic Ánsar, l’Obama ens semblava talment un Octavi August: el pare de totes les pàtries d’Occident. Anava a escriure l’esperança blanca, però millor no, però tampoc no era l’esperança negra: més aviat la roja, tot i que d’un rosa desvaït. A la Casa Blanca hi havia un progre, un president d’esquerres. Ell no ho deia, perquè ja se sap que als USA si vols enfonsar-te en la misèria pots començar dient que ets d’esquerres, però nosaltres sí que ho sabíem. I tenia un punt europeu, de motxiller, i...

Continuar llegint...