|
|
31 d'Octubre del 2012
Precisem, abans que res: la por als referèndums no és de tot Espanya, de tots els espanyols, sinó que és un tic de la política espanyola. Li tenen pànic als referèndums. Amb l'excusa que, com les armes, els carrega el diable. Per això, la Constitució dicta que com a molt seran consultius, amb algunes excepcions. I que els convoca el Rei a proposta del president del Govern, autoritzat pel Congrés: com si el Rei pogués dir que sí o que no. Els constitucionalistes filaran més prim, segur, i diran que el Rei només firma, però la redacció de l'article és com a mínim curiosa i suggestiva...
Es a dir, consultar el poble directament, el mínim possible i amb totes les precaucions. La casta política espanyola (abduïda per la casta econòmica en el cas de l'esquerra o hereditària en el cas de la dreta) no està per...
Continuar llegint...
08 d'Octubre del 2012
És l'únic que està articulant una reacció intel.ligent. Freda, glacial, com és ell, però intel.ligent. No m'estranya que es guanyés a pols les floretes que li dedicava la lideresa... És més de dretes que ningú però no té un pèl de tonto. La seva gestió del tema de l'avortament (que té vàries lectures, fins i tot en clau progressista) ho demostra per a qui no sigui tan sectari com per no adonar-se'n. No és que em caigui simpàtic, en absolut, ja posats reconec que em fa somriure més el morro de l'Aguirre (sublim representant de la casta espanyola que ens porta a l'abisme a tots) que no la correcció i fredor d'aquest home capaç d'arruïnar l'ajuntament de Madrid sense despentinar-se... Clar, si arriba a ser alcalde de Barcelona i fa el mateix, ara estaria penjat al Tibidabo per a públic escarni.
Madrid sempre serà...
Continuar llegint...
07 d'Octubre del 2012
La història no en sap gairebé res del prefecte Pontius Pilatus que governava Judea en els temps en els quals (probablement i també improbablement) van executar un profeta jueu anomenat Ieshua o Jesús. Els evangelis expliquen una història (no la història), hereva d'històries anteriors a les cròniques de tots els evangelistes, que no van ser només quatre. En aquestes cròniques hi surt el prefecte o governador Ponç Pilat, el que es va rentar les mans abans de condemnar aquell Ieshua que es reivindicava com a rei dels rebels jueus. INRI, aquest era el probable delicte a ulls dels romans, si és que tot plegat va passar com explica la llegenda, no si era fill o no d'un Déu. Ell tampoc no va dir això mai, mai: segons les cròniques va jugar a donar-ho a entendre, però no va gosar proclamar-se fill unigènit de Yahveh, perquè els jueus l'haurien lapidat...
Continuar llegint...
29 de Setembre del 2012
Un país com Espanya, en el qual les seves elits (la casta hispànica), de dretes i d'esquerres, estan explícitament d'acord a salvar la banca abans que el país, la gent o les empreses, està condemnat a la ruïna i al fracàs més absolut. Dues coses uneixen, com a mínim, aquestes oligarquies separades per certes distàncies ideològiques: la unitat indissoluble d'Espanya i la rendició incondicional davant els interessos del capital. Amb una gran diferència: la dreta política forma part del capital, de la dreta econòmica, i l'esquerra moderada (o socialdemocràcia) és utilitzada més o menys subtilment pel capital i de tant en tant rep algunes engrunes. I alguns, els més espavilats, un grapat més generós d'engrunes que acaba portant greus problemes i decepcions infinites.
Els successius rescats de la banca s'estan fent a canvi de condemnar el...
Continuar llegint...
25 de Setembre del 2012
Intentar entendre el present des del present és difícil. Però entendre'l des del futur és dificilíssim: vivim inexorablement en el present, només tenim el present, el futur no existeix, el passat ja va quedar enrera per sempre. Tanmateix, persones o pobles, ens sentim vius no només perquè existim, sinó perquè somiem, imaginem, projectem un futur. Millor, clar, sempre millor. No igual, no pitjor. Millor.
Quan pensem en el futur no ens abandonem a la resignació de l'anar fent, anar tirant, sobreviure, qui dia passa, any empeny. Volem saber cap a on empenyem, per què, per a què. Hi ha coses que desitgem encara que no sabem com aconseguir-les. Ni si les aconseguirem. No importa. Les generacions passades ens transmeten les seves frustracions i amargures, la crua realitat de les misèries i limitacions humanes. Cal tenir-les presents per no enganyar-se més del compte, però...
Continuar llegint...
24 de Setembre del 2012
Qui només té ulls per al seu melic, acaba sempre així: no se n'adona d'on està el problema. Aquest és el drama de la casta hispànica (la que sempre parla en nom d'Espanya, com un ventríloc), que està tan encantada d'haver-se conegut, tan convençuda que Déu és espanyol i madridista, que no se n'ha adonat que hauria pogut dominar Catalunya pels segles dels segles amén si hagués tingut un mínim d'intel.ligència emocional o política. O mà esquerra, vaja.
La casta, però, és chula i va de sobrada. No ha entès mai que és bo que l'altre es guanyi la darrera pesseta. Supèrbia, gula i avarícia barrejades. La casta, a més, és absolutament ibèrica, com el pernil: li ha fet sempre pànic mirar més enllà dels Pirineus, excepte per anar a gastar-se uns calerons quanyats honradament,...
Continuar llegint...
23 de Setembre del 2012
Aquell vespre, després de sopar, desganat, una mica de sopa i truita de patates, en Mariano va dir-li a la Viri que no l'esperés desperta. Eren al menjador, amb poca llum i la tele encesa a un racó. Ell es va aixecar de la taula, va doblegar el tovalló i va quedar-se uns instants mirant la seva dona, sense saber què fer. "Tinc feina fins tard, carinyo", li va dir, i va sortir per la porta sense dir-li adéu ni fer-li un petó. Mentre avançava pel passadís a les fosques, les espatlles enfonsades, els passos vacil.lants, va pensar en els nens, que ja dormien feia estona. Sempre pensava en els nens quan se sentia enmig d'un moment històric, es preguntava quina mena de futur viurien i què pensarien del que havia fet el seu pare.
Ja l'esperaven feia estona quan va entrar a la sala, acompanyat d'un ajudant. "No cal que s'esperi, Ricardo", li va dir, "vagi-se'n a dormir, que no el...
Continuar llegint...
21 de Setembre del 2012
Arriba quan arriba. Quan ja n'estàs tip, quan dius prou, quan t'adones que encara que ho intentis, no té remei. Es un moment perillosíssim, com una riuada desfermada. El moment "a fer punyetes". Que implica: que surti el sol per on vulgui, que ja n'hi ha prou. Molts catalans -no pas tots, ni de lluny, però no pocs- estan a prop d'aquest moment o ja han anat més enllà, on comença la terra desconeguda. Dius "a fer punyetes" i no saps què ve després ni t'importa. Ho fan els individus i també els grups: fins aquí.
Això és el que s'està covant a Catalunya ara mateix. Un dimarts de principis de setembre es va començar a esquerdar el pantà i des d'aleshores l'aigua baixa a raig fet, un torrent impetuós que aviat serà una riuada de tardor, de conseqüències imprevisibles. La casta que domina les palanques del poder a Espanya...
Continuar llegint...
16 de Setembre del 2012
Sí, ho confesso. Jo vaig ser unionista. A la meva manera, per lliure, però unionista al capdavall. Ara ja no sé què sóc. Tampoc no em treu el son: ja ho anirem veient, m'he resistit sempre a identificar-me amb una sola paraula, una sola etiqueta. Ara tampoc no cauré en el parany de la fe del convers ni del pensament màgic. Però el que sí començo a saber és el que ja no sóc. Espanya em fatiga profundament. Bé, Espanya no: la casta que la domina amb mà de ferro, la que posa Espanya al servei dels seus interessos, la que intoxica el poble espanyol amb una barreja de mites, veritats revelades i inqüestionables, tòpics, orgull patri i altres tècniques perquè la gent no pensi pel seu compte ni s'adoni del que es porta entre mans la casta. Funciona, s'ha de reconèixer. I si li afegeixes unes gotes d'elixir de teleescombraries, una dosi generosa...
Continuar llegint...
14 de Setembre del 2012
No és el primer dia, ni serà l'últim, que algú especula amb la possibilitat que la Catalunya independent sigui una mena de pseudo-monarquia. A l'estil de la Commonwealth, molt simbòlica i folclòrica. De fet, república, el que se'n diu república, ho hem estat molt poques vegades. Regne, el que se'n diu Regne amb majúscules, tampoc no ho hem estat mai: sí, però no, amb comtes de Barcelona que feien com si fossin reis de Catalunya, però que en realitat n'eren d'Aragó o València o Mallorca o d'on fos, però no de Catalunya. Un cas ben insòlit. Com el d'Andorra, amb la seva exòtica Commonwealth de duumvirs-coprínceps: un bisbe i el president francès.
Deu ser per això que el president Mas no té clar si el futur estat català interdependent serà la República Catalana o el Regne de Catalunya. O una República...
Continuar llegint...
Avís legal
E-notícies no es fa responsable de les opinions manifestades en els blocs, és un espai gratuït i els comentaris dels usuaris no constitueixen part de la línia editorial d'e-notícies. E-notícies es reserva el dret de suprimir, per qualsevol raó i sense avís previ, qualsevol comentari o l'opció d'incloure comentaris en els blocs.
© 2008 - 2023 Blogs e-notícies.
Els blogs d'e-noticies - joan rovira
Rss