17 de Setembre de 2012

Segurament el fet que millor expliqui la situació actual del PSC és la decisió d’entregar la conselleria d’educació a ERC al primer tripartit. Mantenir-la hagués hagut de ser el punt més irrenunciable de tots. Tan per convenciment de la pròpia capacitat transformadora de la societat com per estratègia. Cedir-la va ser tota una declaració de valors. 

El PSC va assegurar benestars social i emocional als nouvinguts a Catalunya que van arribar a una edat en què ja se’ls havia negat la igualtat d’oportunitats. En canvi, no ha sabut assegurar-la pels seus fills i néts. 

El PSC mai ha posat la radicalitat requerida per millorar la igualtat d’oportunitats del qui no pertanyen a l’elit, hagin nascut on hagin nascut. Ho va descriure bé Rafael Nadal a l’article “La traición de la izquierda”.

Al segon tripartit va encarregar la conselleria a Ernest Maragall, qui no tenia experiència prèvia en educació. És cert que va intentar una nova llei en la bona direcció. Però es va aigualir perquè li va faltar compromís amb els veritables beneficiaris d’una bona reforma educativa.

El PSC acusa CiU de dedicar tota l’energia a la permanent transició nacional. El PSC és susceptible de la mateixa crítica: va fer del nou Estatut el centre de la seva acció de govern i hi va dedicar moltes de les seves persones de més vàlua.

Ahir, al 2012, a la Festa de la Rosa es va dir que el PSC “és el partit de les beques menjador”. A aquestes altures, el PSC segurament hauria d’estar dient que és el partit de l’anglès. 

I tenint present el tsunami independentista, una atractiva proposta d’igualtat d’oportunitats és segurament l’únic recurs que li queda al PSC per mantenir la viabilitat electoral davant qui ven la independència com a solució a tots els problemes, tan nacionals com de classe.