15 de Març de 2012

Els projectes de CiU i PSC.

L'objectiu central d'Artur Mas és liderar el procés de "transició nacional" atraient una "majoria social real" per tal de teixir el "dret a decidir" per Catalunya. A ningú escapa que el projecte passa per ampliar la seva base electoral fent de Catalunya un país atractiu als nouvinguts recents i de les darreres dècades. No hi ha país atractiu si no és competitiu i no hi ha país competitiu sense bon anglès per a tothom. Trobin-ne un.

CiU també ha de tenir una oferta electoral atractiva pel seu votant natural. ¿Podrà CiU tenir-la sense oferir anglès vehicular als fills de les classes mitjanes quan les elits de tota ideologia sí l'obtenen pagant?  A més, els sectors d'opinió sobiranistes amb més presència mediàtica venen demanant un pla decidit d'anglès amb insistència.

Per la seva banda, el PSC és en el procés de formular una proposta socialdemòcrata que li permeti tornar al govern. A ningú escapa que passa per apostar per la igualtat d’oportunitats d’una forma més clara que fins ara. En el món que vivim, no hi ha igualtat d’oportunitats sense accés universal a l’anglès.

Es pot argumentar, doncs, que tots dos partits tenen un interès comú en aconseguir que la societat catalana tingui un bon nivell d'anglès. ¿Hi ha manera d'aconseguir-lo sense fer-lo vehicular a l'escola? El que és segur és que seria molt més fàcil si ho fos. I sembla probable que a una part dels votants de CiU i del PSC els agradaria veure un plantejament educatiu que conservés la unitat d’escola però en la que l’anglès fos també vehicular.

Prioritat, ¿quina prioritat?

No hi ha cap polític català que no proclami la importància de l’anglès. I cap que no manifesti preocupació pel baix nivell d’anglès a Catalunya. Pot semblar que, quan han tingut el poder,  tan CiU com el PSC han anat posant les bases per aconseguir-ho algun dia. Però a la hora de la veritat, hi ha hagut poca acció. O com a mínim, de resultats molt insuficients.  

Primer va manar CiU. Jordi Pujol dedica un apartat a l’ensenyament en cadascun dels dos llibres de memòries en què parla pormenoritzadament de la seva extensa obra de govern. L'única referència a l’anglès és: “els empresaris estrangers, això sí, diuen, unànimement, que el coneixement de l’anglès en la nostra societat és insuficient”. Per la raó que sigui, no menciona ni una iniciativa per a solucionar-ho en els dos volums.

Després va governar el tripartit. La Llei d’Educació de Catalunya, impulsada per Ernest Maragall i aprovada amb els vots de PSC, CiU i ERC, fixa, amb molt detall, el català com a única llengua vehicular. Només té dos articles que fan referència a les llengües estrangeres que ocupen, si fa o no fa, mitja pàgina de les 94 que té la llei. En ella es prescriu que “per a impartir continguts curriculars en llengües estrangeres es requereix autorització del Departament.” No hi ha cap programa de promoció de l’anglès. Només hi la reglamentació d'obtenir autorització burocràtica, cas per cas, per fer-ho. Potser no era el lloc. O potser sí.

Amb aquests precedents, a ningú no hauria de sorprendre que la setmana passada, amb CiU de nou al govern, la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, a pregunta d'e-noticies, digués que descarta l’anglès con a llengua vehicular al sistema educatiu públic català.  

Si el ciutadà català no ha percebut avenços significatius de l’anglès és senzillament perquè no hi ha cap iniciativa d’envergadura. No és que ho estem intentant i no ens en estem sortint. És que no ho tenim com a prioritat. I això que no sembla que no interessés electoralment als dos partits de govern de Catalunya.