21 de Març de 2010

Sobre melancòlics i pessimistes

Aquest cap de setmana ha estat prolix en pensaments i frases pessimistes. En l’obertura de l’Assemblea de Reagrupament Joan Laporta ha dit als assistents que: “Catalunya s’està morint”.Ha afirmant també que: “ens l’estan matant un munt de gent que no vol un estat propi i també els grups de pressió”. Amb una prosa més elaborada que la del president del Barça, en Ferran Mascarell narrava en el diari Avui - per enèsima vegada- el suposat fracàs històric de les esquerres catalanes. Per reblar el clau, i embolicar més la troca, el Joan Puigcercós ens explica que va fent feina una enigmàtica i subterrània cultura de la sociovergència. Uf! Tanta melangia comença a ser perniciosa per a la salut mental del país. És cert que hi ha problemes, mal humor i desafecció. La crisi econòmica i les seves conseqüències projecten inputs negatius sobre els ànims dels catalans, dubtes i ombres de difícil comprensió. La credibilitat de la política se’n ressent perquè les expectatives de molts es frustren i la realitat es mostra amb tota la seva cruesa. Però, d’això a profetitzar l’apocalipsi va un abisme. L’únic que podria matar el futur de Catalunya no és l’absència d’un estat propi, si no l’aventurerisme d’alguns. La malaltia ens pot venir de moltes bandes, tant de la paranoia dels xenòfobs com de les falses expectatives que puguin aixecar visionaris o megalòmans. El país, ara més que mai, precisa seny i polítics amb sentit comú. Cal restablir llaços i no trencar-ne més. Cal que la melangia no ens obnubili.