01 de Novembre de 2009

Què fer?

Cal reaccionar. Des dels rengles socialistes hem reaccionat de manera contundent. Ho hem fet sense excuses, sense ponderar el grau d’implicació o notorietat pública d’ altres que no són els nostres, sense caure en la temptació de furgar en els vincles amistosos dels adversaris encausats.
L’allau de casos vinculats a temes de corrupció afecta tota la societat, és cert, però en el terreny de la política prenen un caire encara més preocupant. Per què? Doncs molt senzill: La corrupció, en els àmbits de l’Administració o dels partits, afecta la credibilitat de la democràcia i la dels seus mecanismes de participació. La sospita de què l’objectiu de tot polític és l’enriquiment personal i la projecció del seu ego ens situa en una espiral perillosa que podria anar més enllà de la desafecció. Els partits hem de saber reaccionar, encara més, del que s’ha fet. Cal establir, encara més, mecanismes correctors i de control tendents a evitar afers com els viscuts els darrers mesos...

Però dit això, també cal alertar la ciutadania sobre els aprofitats que volen créixer i volar en globus enlairats pels gasos pertinents que genera la corrupció.

En època de crisi, en moments d’incertesa i desorientació, els oportunistes troben l’atmosfera ideal per predicar l’apocalipsi i oferir-se com els salvadors. Compte!. L’instrumentalització dels problemes -que hi són- pot donar ales a populistes barats que facin encara més complicat viure en una democràcia pulcra i sanejada.

Cal actuar i no s’hi valen excuses de cap tipus. El distanciament, la pèrdua de confiança entre la societat i la política pot refer-se però, exigeix la contribució de tothom. Dels partits, òbviament; dels mitjans de comunicació: fent pedagogia i no sensacionalisme, posant el valor i la capacitat del sistema per depurar-se;  dels ciutadans: exigint el que calgui i no caient en els cants de sirena provinents del marges.

Cal reaccionar, i fer-ho de manera efectiva, sense por, amb el cap fred.