22 d'Abril de 2009

Quan Pujol torna...

Encara que ell no ho cregui, i el seu fill Oriol tampoc, sempre he respectat la vàlua política de l’expresident Jordi Pujol. Des de la discrepància, sí, però també des del reconeixement per la seva intuïció a l’hora de triar els moviments polítics oportuns i navegar, entre corrents, sense perdre el rumb. No obstant, aquesta admiració pel vell dirigent convergent no m’impedeix criticar els seus errors quan crec que es produeixen. I és que, amics meus, en Jordi Pujol s’ha jubilat sense jubilar-se. En Jordi Pujol, quan vol, torna a l’escenari i des del faristol empetiteix els seus hereus polítics. Sí, no exagero. Aquest darrer cap de setmana ho hem pogut comprovar a la concentració que va organitzar CDC a prop de Vic. Un Pujol amb mànigues de camisa, al més pur estil d’ascensió a la Pica d’Estats –o potser a l’Aneto- va omplir els generosos minuts que li oferí el Telenotícies Cap de Setmana amb eficàcia. El cert és que se’l va entendre poc perquè cridava i no vocalitzava prou bé al temps que donava cops de puny al faristol però, malgrat tot, sí que varem intuir el missatge del: “tites, tites, tites i les quatre besses”. Com bé deia un articulista, sembla que en Jordi Pujol i la seva colla hagin adjurat del famós peix al cove. Potser sí, però aquest no és el tema que avui ens ocupa. Jo, si fos l’Artur Mas, començaria a preocupar-me perquè una paraula d’ell –d’en Pujol, és clar- és suficient per difuminar-lo.